Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

El Grec i el Teatre Nacional l’han rescatat per a una creació de teatre
dansa que exposa amb singular emoció la violència latent en les relacions
humanes del nostre temps. Però l’espectacle no seria el mateix sense la
presència d’aquesta Venus que ve del paleolític, més rubensiana que
grega, a la qual va convocar Pericot i que mira els intèrprets i els seus
enfrontaments. A La Venus de Willendorf es dóna aquest equilibri entre la
forma i el fons, entre la composició i el moviment que generen les grans
obres. Una obra que Pericot remata amb un superb quadre final de
seducció amorosa, de sexe i de mort. La Venus se’n va. Altament
recomanable. 121
Els espectacles de dansa contemporània solen anomenar-se de formes
molt diverses, però està de moda posar-hi noms que cridin l’atenció i que,
sovint, tenen poc o res a veure amb el propi espectacle. És en certa forma
una boutade, un voler deconstruir els significats per ser moderns. El que
ens interessa remarcar és el que assenyala la crítica: «Però l’espectacle no
seria el mateix sense la presència d’aquest Venus que ve del paleolític». En
quin sentit, ens demanem? Cal seguir llegint per entendre a què es refereix:
Dalt de l’escenari, nou ballarins dialoguen al voltant d’una presència
conspícua, fantasmal, gairebé divina: una Venus de Willendorf humana
que sembla tornar del Paleolític [...] I sorprèn que aquesta figura petita i
rabassuda, de només onze centímetres d’alçada, es transformi aquí en una
presència superior, en un jutge inapel·lable. 122
Quina és la sorpresa? Bàsicament que la ballarina que representa la
Venus estigui nua. La provocació passa sovint per ensenyar el cul i dir
paraulotes. Però en aquest cas fa una passa més i hi incorpora un element
cultural atàvic, que justifiqui i doni cos (mai millor dit) al text de la dansa.
El propi autor i director justifica la tria de títol i leitmotiv:
121 Fragment de la crítica a “La Venus de Willendorf, a la revista Time Out,
[consulta: 21/05/2010].
122 Ibid.
203