Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

Aquest text mostra la integració en una activitat escolar d’un concepte (la
bellesa femenina) elaborat per la mítica clàssica i filtrat pels mitjans de
comunicació de masses (en aquest cas el cinema) que, al seu torn,
resignifiquen els mites de l’heroi (Indiana) i de la divinitat (que, per un
exercici de simplificació radical, passa a ser la noia sense nom). Això dóna
pas a una lectura en clau d’humor on es barregen diferents imatges del
mateix mite per donar pas a la realització d’un exercici prou enginyós. La
segona constatació és que Venus, ja sigui la botticelliana o la de Willendorf,
ens remet a una idea: l’impuls eròtic promogut pel cos femení i la polèmica
que rau en la dificultat de defugir el cos: canonitzat, excloent, omnipresent.
Aquest too much body (Key, 1998) del qual les dones i els homes que les
miren no aconsegueixen mai escapar del tot.
Durant el treball de camp sorgia la pregunta següent: Venus és un reclam
eròtic a la xarxa? Com hi és present, aquest altre etern femení, és a dir, el
conjunt de qualitats seductores del cos de les dones? La preeminència
d’imatges d’art, on Venus hi té un paper central, explica el pes que la nostra
cultura dóna al cos femení idealitzat? I què hi diuen les pròpies dones? Quins
discursos articulen respecte Venus? Investigar l’evolució de les pràctiques de
vida i discurs entorn la icona plàstica de l’amor, la bellesa i la sexualitat pren
connotacions i significats diversos en funció de l’agent social que acapara la
paraula. Venus continua tenint un lloc preeminent dins el cànon, tot i que es
deconstrueix i reconstrueix un cop i un altre, perdent i guanyant significat.
Perdent-ne, perquè l’art clàssic serveix per a tot des del moment que deixa de
pertànyer a una tradició per ser convertit en logo apte per al consum massiu.
Però guanyant-ne si transcendim la idea de pertinença històrica: «El clàssic
pot i ha de ser la clau d’accés a una confrontació encara més ampla amb la
cultura “altra” en un sentit autènticament global» (Settis, 2004: 119).
190