Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

corporativa, un servei o un lloc web. Aquesta venda es pot produir amb
intercanvi monetari o simbòlic, ampliant així el concepte d’ànim de lucre al
terreny més immaterial.
Quan hom col·loca una imatge de Venus al seu site, encara que no
obtingui guanys per la via d’inserir-hi publicitat, està mirant d’aconseguir
audiència, és a dir, potencials compradors del seu discurs i, per tant, un
millor posicionament o rànquing. I en aquest voler posicionar-se apareix la
necessitat de compartir coneixements de forma desinteressada (considerem
les transaccions humanes sempre mogudes per algun tipus d’interès), les
comunitats virtuals proliferen de forma exponencial: ahir 2, avui 4, demà 8...
i a la majoria d’elles es fa present la necessitat de comunicar uns sabers i
experteses (els famosos know how de l’era del coaching), de vegades
manllevades de l’àmbit expert que, paradoxalment, és qüestionat.
A Internet es parla i molt sobre l’art clàssic, des de diverses perspectives i
amb enfocaments variats. Molts dels comentaris tenen un marcat caràcter
subjectiu i poc acadèmic, tot i que, precisament per la natura d’Internet, en
molts casos, la facilitat per copiar i enganxar un text més acadèmic extret
d’un altre lloc, afavoreix que molts d’aquests textos amateurs tinguin una
lleugera pàtina enciclopèdica. El discurs tradicional de l’art es barreja amb
l’opinió i el gust personal o l’anècdota. Es creen collages textuals de
continguts tan diversos que l’únic que tenen en comú és la seva
heterogeneïtat.
Un altre aspecte que relliga la majoria de ciberdiscursos sobre l’art és la
manca de tot allò que caracteritza el discurs acadèmic, és a dir, d’una
formació prèvia, d’un plantejament estructurat, d’una metodologia, d’una
anàlisi, d’una discussió basada en l’estudi de la literatura especialitzada i
d’una síntesi. Els textos no són argumentatius, tot i que de vegades en prenen
la forma. Sota una expressió formalment argumentativa s’aglutina evidència i
305