Tesi doctoral de Meritxell Martí: 'Venus a Google. Anàlisi dels ...

la informació té el poder. És obvi que la comunicació és una forma de poder
que el poder intenta retenir en exclusiva. Més amunt hem comentat l’anunci
del govern del PP de convertir en delicte cert tipus d’expressions a Internet.
Podem afirmar, com Castells, que la màxima forma de poder en la Societat
Xarxa és el poder de generació de xarxa (Castells, 2009: 83).
Tornem al tema de l’expertesa. Quin és el punt de partida? Una certa doble
moral o doble raser a l’hora d’aplicar el barem de què és un contingut valuós i
què no l’és. Quan un cibernauta obre un blog per opinar sobre gastronomia i
puntuar restaurants, des del diletantisme, s’expressa com a coneixedor i pot
ser reconegut pels visitants del seu site com a expert. L’expertesa, aquí, es
tradueix en nombre de visites. Però a nivell formal, de llenguatge, es produeix
un rebuig del terme «expert».
Si tothom es pot expressar, però tota legitimació està prohibida, com
podem discernir el gra de la palla digital? 189
Aquesta paradoxa encaixa amb l’aire dels temps, on les trobem una rere
l’altra, en els camps dels ismes. Les dones es declaren no feministes, però
responen afirmativament si se’ls interroga per la majoria de postulats del
feminisme. El mateix passa amb l’independentisme, el neoliberalisme o el
racisme. S’afirma o es nega pertànyer a algun dels grups ideològics, però
només de forma lingüística, per rebuig del terme, mentre que s’actua o pensa
de la manera que l’ideologia preconitza. L’expertesa és un ideal a atènyer i a
ensorrar. I ho és en tant que un mateix estigui a una banda o l’altra del terme.
Parlàvem de narcisisme entròpic, aquí veiem clars els seus efectes: «jo també
puc ser l’expert», semblaria despendre’s del discurs que s’està imposant a la
xarxa, expressió traduïble per aquesta altra: «ningú està per sobre meu». La
189 O’NEIL, M. (2009). “Wikipédia ou la fin de l’expertise”, a Le Monde Diplomatique,
edició digital: [consulta:
04/03/2011].
280