Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.7. Grup VALIRA
Fisiografia
Encara avui en dia alguns padrins d’Andorra anomenen a qualsevol riu “una valira 1 ”. La principal
artèria fluvial del Principat d’Andorra és la Valira (o Gran Valira); aquest riu, que dóna les seves
aigües al Segre a la Seu d’Urgell, és el resultat de la unió de la Valira d’Orient i de la Valira del Nord
a Escaldes-Engordany.
La Valira és un riu amb un règim d’alta muntanya, marcat per unes crescudes importants en moment
de desglaç o durant episodis plujosos copiosos, tal com ha passat històricament. Arran dels darrers
grans aiguats de l’any 1982 s’han portat a terme diverses obres de canalització d’aquest riu; tot i això,
la toponímia conserva fossilitzada amb la forma la Valireta 2 el record d’alguns indrets on sovintejaven
els desbordaments.
El nom de riu Valira no és exclusiu d’Andorra, a la Cerdanya hi ha el torrent de la Valira 3 que també
és anomenat la Valirota 3 , a la vall aragonesa de Castanesa hi ha la Baliera 4 (també Valiera), a la ribera
de Cornudella -també a la Ribagorça aragonesa- hi baixa la Valira de Cornudella 5 , al municipi de
Sarroca i Bellera (Pallars Jussà) hi discorre el riu la Valiri 6 , o al municipi de Gavet de la Conca
(Pallars Jussà) hi ha el paratge anomenat Valiris 7 que coincideix amb una zona de surgències i petits
torrents.
En base a la fisiografia, s’apunta, doncs, que Valira podria respondre a una antiga forma per
denominar rius o torrents de muntanya.
Lingüística romànica
D’entrada, dos són els fets destacats en aquest cas:
a) la reiteració del nom (amb variants) en diferents indrets del país, més enllà d'Andorra;
b) l'ús de "valira" com a genèric o nom comú (és una joia lingüística)
En el cas de ‘valira’, també sembla molt revelador que hi trobem concomitàncies amb almenys uns
altres dos termes septentrionals com són "noguera" i "ribera". "Noguera" en realitat és o funciona
també com a genèric (la prova n'és justament la pluralitat de topònims fluvials: la Noguera
Ribagorçana, la Noguera Pallaresa, la Noguera de Tor, etc.), de manera que podem concloure que, si
més no vers el Pallars i la Ribagorça, el terme "noguera" és equivalent simplement de 'riu'. Per la seva
banda, "ribera" és el terme preferent i típic al nord-est, vers el Rosselló, el Vallespir i l'Alt Empordà,
(també usat a Andorra). En aquest cas, sense descartar una influència directa o indirecta del francès
"rivière", és evident que "ribera" és, des d'un punt de vista lexicomorfològic, un derivat per sufixació a
partir del substantiu patrimonial "riba", amb el sufix "-era", tan general en la nostra llengua (derivat
del llatí -ARIAM).
"Valira", tot i no poder-se descartar del tot que pugui ser d'origen preromà, podria ser explicable com
a romànic. La hipòtesi corominiana: "valira" com a transposició del nom de persona Valeri (fem.
Valèria), ja sigui per via directa, ja sigui per via indirecta (hagionímica amb Sant Valeri advocat
contra la sequera), podria ser versemblant; però presenta punts fluixos ja que sembla molt estrany,
massa, que el terme es repeteixi en tants d'indrets. Hi ha una alternativa que sembla clarament
preferible. Es tracta d'anar a l'arrel lèxica o lexema sobre el qual s'hauria format el mot que ens ocupa
(amb el benentès, això sí, que és un mot comú, no sols un nom propi toponímic; és més: segurament,
probablement, ha hagut de ser nom comú abans que nom propi, o dit d'una altra manera: el nom propi,
com passa tan sovint --gairebé sempre-- deriva d'un nom comú). L’arrel seria VAL-, que pot
remetre’ns al llatí VALLIS, VALLEM, 'vall'. Els únic escrúpols o impediments podrien ser o bé de
tipus fonètic (o morfofonològic) o bé de tipus semàntic, però podrien ser salvables:
102