Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.13. Grup GARGANTA, GARGANTILLAR, GARGANTER, GARGALLS
Fisiografia
El Roc de la Garganta 1 és una penya que es situa a l’entrada de les gorges de la Bor d’Encamp,
geomorfològicament la Garganta 1 és una antiga gorja subglacial, pel fons de la qual actualment
discorre sorollosament el riu Valira d’Orient, principalment en l’indret on hi ha el toll Bullidor.
Un engorjat és un pas estret entre parets rocoses, per on sol fluir un curs d’aigua; per tant,
fisiogràficament una garganta correspon a una reduplicació roca-roca (a banda i banda). Les parets
rocoses dels engorjats són dures i ermes, i habitualment pelades o amb escassa vegetació, unes
característiques físiques que retrobem en altres paratges coincidint amb penya-segats aïllats enmig de
la muntanya que, com si es tractés d’un trasllat per semblança física a les parets rocoses dels
engorjats, també reben el nom garganta. Exemples d’aquest fenomen els localitzem al turó de la
Garganta 2 , coincidint amb el baser situat per damunt de Sant Joan Fumat (Alt Urgell), o al cingle de la
Garganta 3 situat vessant amunt de la central tèrmica de Cercs (Berguedà).
L’existència de corrents d’aigua pel fons dels engorjats és un fenomen bastant habitual (en alguns
casos de forma permanent i en altres de forma esporàdica), aquest flux al circular per un pas estret sol
ser estrident (amb ressò i eco, cosa que en fa augmentar el seu soroll), de manera que fisiogràficament
també s’observa que en alguns casos el terme garganta sembla haver pres cos com a una significació
hídrica (torrent Garganter 4 , rec de la Garganta 5 , Gargantillar 6 etc.); així mateix, apuntem que potser
també per aquest motiu aquest terme sovint ha estat utilitzat per donar nom a algunes surgències per
les quals l’aigua brolla a través d’un pas estret (o un tub) freqüentment a borbolls i també
sorollosament (font de la Garganta 7 , font del Gargantí 8 , etc.).
D’altra banda, assenyalem que els nostres informants andorrans ens han assalenyat que a Andorra un
gargall 9 és un bosc de pins petits (una naixença de pins) i una gargallera 9 és un lloc amb pins petits;
en aquest sentit trobem topònims com Bosc de la Gargallosa 10 , Barranc de Gargalló 11 , Gargallans 12 ,
Pas dels Gargalls 13 , Roc de la Gargallera 14 , Clotada del Gargallet 15 . Així mateix, fisiogràficament
també hem observat que molts d’aquests indrets així designats coincideixen amb vessants
habitualment amb predomini de col·luvions o al·luvions (no de substrat rocós). Aquests materials en
època de precipitacions importants o de desglaç habitualment queden engargallats d’aigua (molt
saturats d’aigua), de manera que s’hi propicia la formació de còrrecs (xaragalls, aragalls, esturregalls,
etc.). De fet, l’existència de naixences de pins o la presència de pins petits és indicatiu que l’indret pot
haver patir una pèrdua de la massa forestal (foc, explotació forestal intessa, etc.) amb una conseqüent
major exposició a l’erosió i la formació de còrrecs en el terreny.
Lingüística romànica
La interpretació dels mots com garganta (o gargall, per una banda paral·lela no idèntica) és
convenient fer-la com a meres onomatopeies, reflectint òbviament el soroll del líquid o les reumes a la
gola, equiparable a l’efecte d’un engorjat.
Així mateix, en tant que terme onomatopeic, és lògic i natural, inevitable, que sigui compartit entre
moltes llengües de tot arreu, sense que aquestes coincidències s’hagin d’interpretar com a préstecs o
influències d’una llengua en una altra.
Lingüística preromana (basc)
Els topònims d’arrel garg- (MEYER-LÜBKE, REW 3695; esp. port. garganta) i, fins i tot, inclús
també els topònims en gurga (REW 3921; fr. gorge, kat., port. gorja) no són vàlids ni rellevants per
resseguir una continuïtat lingüística significativa entre la toponímia basca de la zona occidental del
Pirineu i la toponímia d’Andorra.
141