Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
(Ferreroles, font del Ferro, etc.) o a alguna característica del material lític (pedra
valirenca -còdol o palet de riu-, peracaus -pedra de calç-, etc.). Hi ha també molta
diversitat per anomenar abrics o resguards en la roca (tuta, balma o ‘bauma’, cova,
canya, canyorca, escauber, espluga etc.), punts amb termalisme (Escaldes, coll de
Caldes, Prat de Fontcalent, riu de Coma Calda), o hidrònims (estanys, salts, carants,
basses, patamolls, mulleres, feners, moixelles, agols, etc.).
4.3. Contextualització històrica
4.3.1. Introducció
En el present apartat plantegem revisar els aspectes generals dels primers temps de
l'evolució històrica de l'àrea geogràfica que integra la conca alta de la vall del Segre, és
a dir, els actuals territoris del Principat d'Andorra i les comarques catalanes de l'Alt
Urgell i la Cerdanya, que esdevenen el territori de referència en el present treball de
recerca. Atès el nostre objecte d'estudi, ens hem centrat en els primers temps, des dels
orígens de l'ocupació de l'home actual fins al moment del regne visigòtic de Toledo,
coincidint amb el llarguíssim període de temps de què pràcticament no ens resta cap
testimoni escrit, tret d'algunes anotacions molt puntuals, generalment de pobles forans
que van conèixer les realitats autòctones d'una manera més o menys superficial o, en el
cas de les inscripcions ibèriques, de textos que romanen actualment indesxifrables. És
cert que els darrers temps analitzats en aquest apartat ja formen part d'un moment en
què, si més no les elits del territori, ja posseïen una cultura escrita en llatí de la qual,
però, només s'ha conservat una mínima expressió. Igualment ens interessa aquesta
època, que també roman fosca en qüestions lingüístiques, per plantejar els problemes
vinculats amb la possible convivència dels dialectes llatins amb llengües indígenes
anteriors.
4.3.2. Els primers vestigis
La presència de l'home en temps prehistòrics dins del nostre territori de referència ha
estat força condicionat per les condicions climàtiques d'època glacial i la seva
incidència en l'àrea pirinenca. L’última gran expansió de les glaceres al Pirineu es va
produir fa uns 60.000 anys, sempre amb una major extensió al vessant nord que al
vessant sud. El front glacial del Valira baixà fins a 780 metres, a les portes de l'actual
Seu d’Urgell, per anar-se retirant progressivament del fons de les valls a partir de 28000
aC i quedar isolades a l'alta muntanya en algun moment entre el 15500 i el 13000 aC.
En aquest context climàtic molt més fred que l'actual, el paisatge era força diferent al
que tenim avui en dia, sense arbres i amb el predomini d'una vegetació baixa pròpia de
la tundra àrtica que privilegiava l'existència de grans espais oberts (JALUT i TURU,
2008).
La presència humana a l'alta vall del Segre durant aquest període és testimoniada al
jaciment de Montlleó, situat al municipi de Prats i Sansor, a la Cerdanya, un jaciment
que presenta una cronologia d'ocupació entre el 21000 i el 16700 aC que, en els seus
estadis més antics, presenta un horitzó propi d'un solutrià molt final que evoluciona cap
al magdalenià en els horitzons més recents (MANGADO et al., 2015: 91-94). El
jaciment de Montelló, per tant, presenta el testimoni més antic de la presència de l'home
en aquest sector del Pirineu, una presència que, d'acord amb les evidències culturals
32