Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
LOPEZ-MUGARTZA (2008: 3163) també documenta el cognom Biescas a la concòrdia entre Ansó i
Hecho de l’any 1604 cita la participació del jurat Loppe de Biescas. En relació al topònim Bessarre a
Santa Engracia (1838, Zuberoa; Lopez-Mugartza 2008: 4991), el profesor Txomin Peillen suposa que
es deu tratar de Bedaxarre, pel que tindríem un primer element bedar-/belar- que ens aproparia a una
base fitonímica. Amb tot, tampoc se’ns escapa que Bessarre també podria ser Bassadarra (op. cit.
4994), amb la qual cosa tindríem un continuador de basa-. També existeix un despoblat Biezcas a
Lumbier (Navarra) en el límit medieval entre basc i romanç.
A la Vall de Barétous, regió francesa que confronta amb la Vall de Roncal (Navarra), tenim el que
poden ser continuadors d’aquesta arrel (LOPEZ-MUGARTZA 2008: 5077): Besiat (1860, Arette);
(LOPEZ-MUGARTZA 2008: 5662): Besara (Bisara?) (1839, Issor), Besiat (1839, Issor), Besiat de
haut gargain (1839, Issor). Amb grafia z: Beziat - Berge (1855, Issor) Beziat - Bergé à Loustalot
(1860, Arette) Beziat - Capdestaing (1860, Arette) Beziat - enclos de la barrague (1839, Issor) i,
potser producte d’un error de lectura del notari per Beziat: Besurt (1882, també a Issor).
D’altra banda, consultant la cartografia de l’IGN francès localitzem a Urdós, població de la Vall
d’Aspe fronterera amb Ansó, el topònim Col de Bessata. A Laruns, Vall d’Ossau, Le Bois de Besse,
Le Fond de Besse, Le Montagnon de Besse i a Aydius, de la mencionada Vall d’Aspe, Cabanes de
Bésur.
‘Bis-’ (possible variant de ‘Bes-’):
Existeix també la variant amb vocal tancada (LOPEZ-MUGARTZA 2008: 5663): a la Vall de
Barétous, Col de Bissouritto i Bissarouté et Coudre de Guzain (1860, Arette), Bissaru (1839, Issor); a
la vall de Benasc (Aragó) existeix la localitat de Bisaurri (coneguda perquè hi ha el manential de
Veri); a Aragüés del Puerto, la muntanya anomenada Visaurin o Bisaurin, segons les grafíes
utilitzades en la cartografia, o Peña de Bisarrin segons l’acord de límits entre Ansó i Aragüés firmat
l’any 1925 «Peña de Bisarrin = Puntos notables que se descubren desde el mojon: Secus monte de
Hecho y Aguatuerta de Ansó = Linderos de las propiedades en que se encuentra situado: S. y M.
monte de Aragüés, N. de Ansó y P. de Hecho = Este como los demás mojones expresados en la
precedente acta son comunes a los Ayuntamientos de este Valle de Aragüés del Puerto compuesto de
la Villa del mismo nombre y pueblo de Jasa, y al del Valle de Ansó que se compone también de la
villa del mismo nombre y el pueblo de Fago».
D’altra banda, i exposat tot l’anterior, és necessari, així mateix, posar sobre la taula altres
observacions efectuades per SALABERRI (2011: 1019-1048) a l’entorn dels topònims andorrans
analitzats dins d’aquest grup. Per exemple (SALABERRI (2011: 1030) fa incís en que en ocasions
falten testimonis i variants que puguin justificar les explicacions etimològiques que s’han proposat en
el passat; en el cas concret de Beixalís i Bixessarri comenta que podria ser possible la proposta de
Coromines que derivar Beixalís i Bixessarri de baxa, baxo al semblar un diminutiu de la paraula basa
‘desert’, ‘silvestres’, baso ‘bosc’; però sobretot convindria que la documentació hi ajudés.
El tema de la documentació no és baladí; en el nostre cas tenim topònims, com Beixalís, dels quals no
tenim cap referència documental escrita antiga (és pràcticament impossible que s’hagi mantingut
inalterat al llarg dels segles amb aquesta mateixa forma).
SALABERRI (2011: 1035) també posa en entredit diverses de les etimologies assenyalades per
Coromines ja que evidencia que certes veus o evolucions que proposa són massa modernes dins del
mateix basc o no pròpies de la zona pirinenca; per exemple, assenyala que atribuir al basc una
suposada evolució f- > p- d’un topònim del Pallars (quan el segon element de Pont de Pine vindria del
llatí FINIS) no seria correcte, ja que aquest pas en l’eusquera s’ha donat en l’àmbit centre-occidental.
Així mateix, també remarca que suposar que Bisòrre i Bisaúrri han estat derivats de la forma basca
besa-uri ‘poble de precipicis’, o pensar que Besora (< Besaura) en origen era basa-uri ‘la ciutat del
bosc’ no sembla acceptable perquè en terres basques uri és una forma bastant occidental. El mateix
SALABERRI (2011: 1035) remarca que això es pot unir amb la toponímia de zones d’Euskal Herria
que ara es coneixen bastant millor; és a dir, amb la de Zaraitzu (Salazar), Erronkari (Roncal) i
Zuberoa (Sola). Els topònims que es troben en aquestes valls, almenys teòricament, haurien de tenir
més possibilitats d’aparèixer en altres valls del Pirineu. La lògica ens diu que serà més difícil trobar
topònims centrals d’Euskal Herria tot i que tampoc sigui aquí impossible.
125