Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
voltant de l’any 1000, en un català, en termes generals, bastant similar al d’altres indrets
del mateix bisbat d’Urgell (per exemple a l’Urgellet), posa sobre la taula que potser
convindria considerar aquell parlar com una variant del català.
L’any 813, en el Concili de Tours, l’Església va decidir que calia traduir les homilies i
fer la predicació en la ‘llengua rústica romana’ de cada contrada per tal que els
feligresos poguessin entendre la Paraula. En el cas del català els primers textos
apareixen curiosament a l’Alt Pirineu en un moment que coincideix justament amb una
pressió cristianitzadora intensa, també amb un període convuls militarment (establiment
de la Marca Hispànica) i amb la presència, segurament ja residual, de les darreres
comunitats de parla bascoide, d’acord amb el plantejament de Coromines. Hem de
suposar que això no és fortuït, ja que la llengua romànica devia ser el mitjà de
comunicació utilitzat per l’església i pel poder feudal per entendre’s amb les comunitats
encara bascoides (de ben segur bilingües). És a dir, sembla plausible un escenari on el
poder (eclesiàstic, nobiliari o reial) es val de la llengua romànica, coneguda tant pels
que ja fa temps que són plenament arromançats com per les darreres comunitats
bascoides, tant per adoctrinar en la fe com per promulgar lleis. En aquest procés la
llengua bascoide cada vegada queda més desplaçada a les altes valls i associada a uns
usos més arraconats fins que arriba un moment que s’extingeix. Així doncs, és bastant
probable que el procés de desaparició de la llengua bascoide a l’Alt Pirineu català
passés per una fase intermèdia de bilingüisme (llengua bascoide→català, i segurament
quasi mai a la inversa) on la llengua majoritària (i en aquest cas ‘abraçada pels
estaments oficials’) s’acaba imposant tot arraconant la preromana fins a la seva mort.
4.4.2.4. Deixes dialectals de l’antic parlar preromà
El suposat substrat bascoide en el parlar de l’Alt Pirineu català ha deixat diverses petges
recognoscibles que han despertat l’interès dels lingüistes des de ja fa anys.
COROMINES mateix (1965: 93-152) va posar en relleu una sèrie de trets característics
de les parles catalanes pallareses i ribagorçanes atribuïbles a la influència del substrat
bascoide (conservació de terminacions precatalanes en ‘-o’, ‘-e’, la ‘n’ cau entre vocals,
conservació de les ‘-n’ finals, etc.). Alguns d’aquests trets es poden resseguir fins al
mateix Principat d’Andorra. Així mateix, per Andorra, PLANAS i RULL (2011: 3080-
3088) també van donar compte d’una característica fonètica pròpia del parlar: la
vacil·lació accentual en els noms propis (inexistent en noms comuns), aquesta
característica podria tenir a veure amb el substrat preromà, per tal com enllaçaria amb
un tret fonètic del basc actual. Aquestes especificitats no s’acaben només en aquestes
deixes fonètiques, existeix també un reguitzell de termes, malauradament cada dia
menys emprats, que també són herència d’aquell antic parlar (baser, gord, agor/agre,
barrer, etc.). Així mateix, també es detecten a la zona pirinenca un seguit de termes
d’arrel bascoide que van ser romanitzats o hibridats amb el llatí (o amb el català) i que
van quedar fixats en la toponímia (Urgell, Hortell, Carroi, Queralbs), i aquest fet ens
indica que almenys durant un temps (possiblement uns segles) aquests mots encara van
ser emprats, quan ja es parlava català, sense que necessàriament es mantingués una
comprensió de la llengua preromana.
Per tant, a part de la toponímia preromana d’estirp bascoide, a l’Alt Pirineu català
existeix encara, prop d’uns mil anys després de la desaparició de la parla eusquèrica, un
58