Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.16. Grup BARTRA, BARTA, BARTRETA
Fisiografia
Al Pirineu, fisiogràficament, els indrets que presenten noms de l’estil Barta 1 , Bartra 2 , Bartreta 3 , etc.
semblen fer referència a paratges situats a la falda d’alguns vessants amb vegetació o sotabosc atapeït
i frondós (amb molt brancatge, brut, dificultós de circular-hi). Tot i que avui en dia l’espessor vegetal
és bastant general en les masses boscoses, atès l’abandonament de moltes feines forestals, i que això
podria fer trontollar aquesta hipòtesi de coincidència fisiogràfica, l’existència de noms de plantes
constituents de la comunitat del sotabosc (o designacions d’aquest) de l’estil barsigal 4 , bardissa 5 ,
esbarzer 6 , abarset 7 , gavarnera/gavarrera 8 , etc. ens dóna arguments per incidir amb una relació entre
aquests noms i els topònims suara indicats.
Segons RIERA (1992), una bartra és una “bardissa, conjunt d’arbres diversos: avellaners, salzes,
beços, etc. (Bartra: una costa amb molts arbres; s’hi amaguen les llebres)”. Té un lligam amb burtra:
“part obaga de les muntanyes on es crien avellaners, boixos, gavarreres, brossa i herbam; a Andorra:
ermal on hi ha molts arbres. Vegetació existent en una burtra, esp. densa i embrossada”. El DCVB
recull per barda: 1) “brossa amb què es cobreixen les tàpies i es tanquen les entrades dels horts o
vinyes closes. També assenyala 2) barrera formada de barres horitzontals unides per barrerons
verticals, que serveix per tancar la cleda o espai destinat al pasturatge del bestiar (Camprodon, Olot,
Lledó, Llanars)”. A Andorra el terme encara viu per designar la barrera per tancar una pleta és un
andà; així mateix, PANTEBRE (1997) assenyala que un barrer és un andà que serveix de porta a la
pleta. RIERA (1992) també recull que un barrer és un ‘posador de l’aviram’; és a dir, una construcció
amb barres juntes en forma d’escala on es col·loca l’aviram quan va a dormir en un galliner.
Tanmateix, doncs, en un sentit de ‘cleda, tanca o porta a través d’un pas estret’ semblen poder-se
interpretar els topònims de l’estil ‘barrers’ que hi ha escampats per aquí i per allà a Andorra (Carrer
dels Barrers a Santa Coloma, Barrer d’Areny per damunt d’Arinsal, Roc de Barrer a l’Aldosa de la
Massana, Canal del Barrer a la Cortinada, etc.) 9 , topònims que estarien en consonància amb els noms
de lloc de l’estil ‘barrís’ recollits a la Catalunya Nord per Joan Becat (com. pers.).
Per tant, s’indica que sembla detectar-se una relació entre noms de lloc indicatius de paratges amb
bosc i sotabosc espès (dens, de mal passar a causa de la malesa) i llocs amb passos angostos, que tant
poden ser naturals o forçats per l’home, ja que en el fons tots aquests noms porten implícit un sentit de
‘pas estret’. Així mateix, fisiogràficament s’assenyala, doncs, la necessitat d’analitzar si aquests noms
podrien estar en consonància amb altres topònims coincidents amb ‘passos estrets’ a causa del relleu,
com per exemple el que configura la vall del riu Segre al seu pas per Bar 10 o el del riu Angost aigües
amunt d’Estavar 11 .
Lingüística romànica
És acceptat de forma general que una arrel BARR-, present en molts mots catalans (de la família de
barra, bàsicament), no és pas romànica, ni llatina pròpiament, sinó preromana. Ara bé, els etimòlegs
no acaben de dilucidar a quin estrat o quina cultura del vastíssim món preromà escauria d’adscriurela;
amb tot, el més probable sembla que procedeixi d’un substrat cèltic (gàl·lic) si no d’un fons
indoeuropeu anterior. No pas ibèric o basc o, en definitiva, no-indoeuropeu.
Dit això, és convenient no barrejar gaire els derivats o compostos d’una base BARR- “neta” (tipus
Bar o Estavar, per al qual segueix essent bàsica la tesi de Coromines que contraposa uns bascoides
bar(ren) i goia > guja) amb els que presenten altres elements morfològics o fònics, com ara BARD-
(bardissa?, cast.navarrès bardenas?) o BART- (suggerent la idea d’un bartra < BART-ERA).
En suma, però, el fet bàsic des de la perspectiva de la filologia catalana i romànica és que precisament
no som pas davant d’una família lèxica realment romànica, ni menys encara patrimonialment catalana,
sinó fruit d’antigues influències de substrat o d’adstrat.
160