Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.6. Grup ARANS, ARINSAL, ARAU, RANSOL
Fisiografia
Sense posar en dubte que pot haver-hi certs topònims que presentin una arrel ARAN- que puguin fer
referència a indrets amb plantes espinoses –arços, aranyons, etc.- o amb pruneres (tal com apuntava
COROMINES (OnCat) o, fins i tot, que puguin existir en alguns casos noms de lloc amb aquests
mateix lexema producte d’una evolució a partir del llatí AREA (era, espai obert) o ARA (altar); en el
nostre àmbit d’estudi identifiquem altres topònims, també de l’estil ARAN, que fisiogràficament
semblen respondre millor a realitats diferents.
És lingüísticament acceptada la tautologia (neoplasme) Vall d’Aran 1 (Val d’Aran), sobreentenent la
relació amb el basc ‘haran’ (vall). Fisiogràficament l’Aran és justament una vall nordpirinenca que
correspon amb la capçalera de la Garona, riu que travessa la Gascunya i desemboca a l’oceà Atlàntic.
A Andorra, Arans 2 és un petit poble de la parròquia d’Ordino que es situa al fons de la vall de la
Valira del Nord entre la Cortinada i Llorts, les seves terres són fèrtils i s’hi cultiva tabac, patates,
farratges; també presenta encara una important activitat ramadera amb prats de pastura on hi peixen
principalment animals de pota grossa; per tant, ben poc representatives hi són les plantes espinoses, tal
com postulava COROMINES (OnCat) en base a una etimologia relacionada amb arantza (aranyó) o
arantze (prunera). Fisiogràficament, la Vall de la Valira del Nord en aquest sector dibuixa una
característica forma de coma glacial (morfologia en U). Així mateix, en aquest tram la vall s’eixampla
respecte el sector inferior i també gira i pren direcció nord, de manera que agafa profunditat cap a la
zona de capçalera (principalment Rialp i Sorteny) guanyant, justament, perspectiva de vall. Unes
característiques similars presenta la vall d’Arinsal 3 , amb el poble del mateix nom (Arinsal) que es
situa al peu del Forat d’Arau 4 i dels pics de l’Alt de la Capa, del Comapedrosa, de les Fonts, i de
Percanela; on, històricament, s’hi han donat importants allaus tant de neu (allau del Cubil, allau de les
Fonts, allau de Percanela, etc.) com de terres (Allau del Mas de Ribafeta, allau del Prat del Campanar,
etc.).
Així doncs, fisiogràficament observem que tots aquests indrets andorrans corresponen a valls de
muntanya, paratges en general que tenen una semblança considerable amb la Vall d’Aran 1 (Val
d’Aran) i que, tanmateix, també tenen una bona retirada amb comes com la d’Arànser 5 o Aransís 6 .
Valls, així mateix, que també es caracteritzen pels punts d’aigua, rius i torrents que hi discorren i que
en algunes ocasions han propiciat llaus i morfologies erosives (aragalls 7 ), trets físics que també
retrobem més marcadament, per exemple, en altres indrets com Aravell/Aravago 8 , Aravó 9 , la part
baixa del riu de n’Aragó 10 , o fins i tot a Harauo 11 (nom antic d’Àreu, poble pallarès situat per sota de
l’espectacular con de dejecció del Llaviàs).
Hi ha a Andorra un altre topònim pel qual Joan COROMINES (OnCat) postulà un ètim *Aransol ‘lloc
d’arços’. És Ransol 12 , que correspon a un poble de la parròquia de Canillo, però també a tota una
coma glacial associada (penjada respecte la de la Valira d’Orient). Aquesta petita vall, i poble, tampoc
es caracteritzen per la presència de plantes espinoses o pruneres, en canvi sí per un aprofitament
ramader dels seus fons de vall (en forma de prats) i per la presència de tarteres, terregalls i llenasques
en cota alta (configurant un aspecte pedregós). Així mateix, la Coma de Ransol presenta una
peculiaritat geogràfica: dibuixa, conjuntament amb la seva veïna i continuadora per la vessant nord
(vall de l’Aston), una línia pràcticament recta; aquest fet hauria estat aprofitat en el passat amb
l’existència d’una via de pas molt més directa, però també més abrupte, pedregosa i menys
franquejable, cap a Tarascó (i per extensió cap a Foix) que no pas la que a través de Soldeu-Port
d’Envalira feia el tomb per Merenç. Sembla que aquesta alta ruta de muntanya passava pel riu de les
Portelles, el bosc de l’Hostal del Poll i la collada de Jan (a tocar del Mil Menut) i atesa la seva alçada
devia tractar-se d’un camí més dificultós, tant per la verticalitat com per la cota que assolia. Per tant,
fisiogràficament, apuntem pel cas de Ransol que potser semblaria versemblant un ètim relacionat amb
les característiques pedregoses d’aquesta petita vall i l’existència d’una via o camí ramader (essent el
seu ètim potser més aviat *Arransol) per un pas baix en una petita depressió –un port- entre els seus
cims (potser la collada de Jan).
94