Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.14. Grup LLORTS, L’HORTÓ, L’HORTOELL, L’HORTELL
Fisiografia
Les inestabilitats en els vessants i les seves conseqüències, sovint catastròfiques, són fenòmens força
temuts en zones de muntanya. Per aquest motiu, les morfologies i els efectes provocats per aquests
esdeveniments són propensos a ser recordats en un territori a través de la toponímia, sobretot si tenim
en compte que solen ser fenòmens recurrents en el temps, és a dir, que al llarg de la història es poden
repetir o reactivar en diverses ocasions. En aquest sentit, la toponímia referent a les inestabilitats de
vessants guarda un gran tresor geohistòric perquè ens pot arribar a aportar molta informació tant de
l’antiguitat com de la freqüència i recurrència dels fenòmens que han afectat un territori.
Al Principat d’Andorra, creuant la toponímia amb la cartografia geomorfològica (CRECIT, 2005) i els
mapes de perillositat geològica (BOPA, 2005; http://www.ideandorra.ad/geoportal/index.jsp?lang=ca)
es pot observar la ‘curiosa’ repetició de noms en molts indrets que presenten o han presentat en el
passat inestabilitats del terreny. A tall il·lustratiu es pot veure, per exemple, que vessants anomenats
l’Hortó 1 o Hortons 1 (l’Hortó a Pal, a Engolasters, a Ransol, a Bixessarri, Hortons a Anyós, a Sispony),
Hortoell 2 o Hortell 3 (Hortoell a Engordany, l’Hortell a El Serrat, a Auvinyà), Hortonous 4 (a Nagol) o
Llorts 5 coincideixen amb grans esllavissades, indrets afectats per corrents d’arrossegalls (també allaus
de neu) o amb vessants amb forts aixaragallaments.
Paral·lelament i gràcies a les recerques en arxius de mencions medievals d’afrontacions i correlacions
de noms també hem aconseguit situar altres topònims històrics com G. de Ortel 6 , cal Ortell 7 i hem
pogut verificar sobre el terreny que també guarden relació amb paratges amb importants inestabilitats
de vessant.
Així mateix, mitjançant una detallada recerca sobre cartografies i reculls toponímics també hem pogut
constatar que molts d’aquests paratges sovint estan acompanyats per tautologies (en el mateix vessant
i amb un mateix context geològic) de l’estil allau (o llau), lladrer/s (evolució de ‘llaquer’), llaguna,
etc., igualment indicatius d’inestabilitats del terreny o del mantell nival.
Tot plegat, una sèrie de topònims (l’Hortó, Hortell, etc.) coincidents amb terrenys que presenten
inestabilitats i que es troben en importants concentracions en tot l’Alt Pirineu català (veure entrades al
http://www.icc.cat/vissir); i que, tanmateix, veient els sectors designats, alguns dels quals emplaçats
en indrets de notable alçada (fins i tot per damunt dels 2500 metres a Andorra), i un cop efectuat sobre
el terreny el corresponent reconeixement de camp (comprovació meticulosa, un per un), podem
afirmar que és molt poc versemblant que es puguin associar a horts o camps de cultiu. Tot i això, la
coincidència que en algun cas sobre algun d’aquests vessants s’hagi pogut portar a terme un
aprofitament agrícola tampoc ens ha d’estranyar, ja que és justament sobre els col·luvions
remobilitzats a causa de les inestabilitats del terreny on es poden donar sols ben desenvolupats, i no
litosòls erms que més aviat es donen en vessants amb més presència de substrat rocós.
Lingüística romànica
COROMINES (ETC) referint-se al Pic de l’Hortell (parròquia d’Ordino) assenyala: “és probable que
el nom del Pic de l’Hortell, sobre la Coma de Llorts, es refereixi a algun pletiu o naixor d’aigua
verdejant com un hort (si no és un diminutiu de Llort[s])”. Per Llorts (ETC) indica: “que podria ser
el basc lurte ‘esllavissada de terres’, ‘allau’ (o potser tenint en compte la pronúncia actual amb o
oberta el basc lorr = castellà acarreo, lortu ‘acarrear”. Per l’Hortó, COROMINES (OnCat) assenyala:
“noms (...) relacionats avui amb Hort, però realment derivats d’un radical diferent, que deu ser
d’origen preromà”. Amb tot, va plantejar una relació amb el nom de planta ART- artos arag. i asturià;
ARTIO- (d’on el català arç), ARTIA (Salarça, mossàrab árča, etc.). Aquí en forma derivada
*ARTONE”. Aquest grup també destaca perquè sovint manté terminacions de la llengua preromana
de l’estil -o(n), -e, -os(se) o fins i tot –one (Hortons, Hortos, (h)Ortone, etc.). D’altra banda,
Coromines també assenyala llido/ido (allau en pallarès: Llessui - llido/ido- i Cabdella - lido- )
146