Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
Lingüística romànica
Aquests casos sembla que no són romànics ni pròpiament catalans (quant a llengua de creació) sinó
anteriors: preromans o si més no preromànics.
Pensar en relacionar Andorra amb la llarga sèrie dels noms (justament andorrans, la majoria: Anrodat,
Angleva, Angonella,, Ansalonga, Anserall, Anserall, Encamp, Encodina, Encorcers, Encenrera,
Engaït, Engordany, Ensegur, Envalira, etc.) que presenten aqueix inici (En-, An-) té la seva gràcia, i
un punt d’atractiu innegable. Pensar que pugui ser en algunes ocasions derivats de l’aposició llatina
IN (‘lloc on’, ‘el lloc de’) és possible i acceptable quan el segon element compositiu és
“comprensible” (romànic); però això és més complex quan estem davant de An-, i en alguns casos
això no es veu tan clar, principalment (Ansovell, Anserall...). Tot i això, es pot considerar un tema
obert, ben obert... Tanmateix, d’entrada no sembla que fos massa encertat d’incloure el nom
d'Andorra en la susdita sèrie, per tres raons principalment:
1. La persistència de la grafia An- des dels inicis de la documentació del nom. (És cert que la
pronúncia igualment seria o podria ser o haver sigut /an/, en posició inicial, i no sols en fonètica de
català oriental --vocal neutra- sinó també en la del nostre occidental, que pronunciem "ascala",
"ascola" ...o "anciam".) No seria aquesta, per tant, l’objecció major, tot i que certament fa molt estrany
que al llarg dels segles la grafia quasi no alternés amb formes en En- (només Endore 1040,
Endorramorta 1231).
2. Fa tot l’efecte que en aquest cas la segmentació no hauria de ser entre un prefix En- i un lexema -
Dorra, sinó entre una arrel And- i un sufix -orra (variant tal volta de -urra). Tot molt incert, sens
dubte, però sembla significativa la persistència de les formes quasi sempre And-, i fins i tot ho rebla el
fet que durant un temps (vers l’any 1000-1100) es produís l'esperable assimilació consonàntica en el
grup -nd- > -nn- (i al final -n- simple), que tanmateix no va acabar quallant (ja passa, això, en altres
noms, en aquella època...). No cal dir que, si es confirmés la identitat local, a les valls de la Valira, de
l’ètnia preromana dels Andosins, amb aquesta grossa coincidència de l’arrel And-, tot plegat quedaria
més que assegurat per aquesta banda, i res d'En-, doncs. Però, això dels Andosins ubicats precisament
a Andorra és una suposició ...acceptada per gairebé tothom, però al cap i a la fi una suposició, no pas
una teoria confirmada ni un fet demostrat.
3. Per acabar-ho de rematar, i ja des de la perspectiva de la lingüística romànica, sembla rellevant que
els noms de lloc (andorrans o propers, en tot cas pirinencs) que presenten aquell prefix En- (Encamp,
Encodina, Encorcers, etc.) són -pel que fa a llur lexema, és a dir, a la part principal o substantiva del
topònim respectiu- sistemàticament quasi sempre romànics (per no dir directament catalans, en la
majoria dels casos); és a dir, que "s’entén" el "lloc on" (IN) es troba allò a què es refereix el nom.
Anant doncs a la hipòtesi "En-Dorra", i donant per fet que la part principal o lexemàtica Dorra fóra
preromana (bascoide), això no lliga massa. Sembla que no tindria massa sentit que uns parlants d'una
llengua romànica (o el seu precedent llatí vulgar) diguessin "a Dorra", "en Dorra", etc., si no sabessin
ja el que vol dir "Dorra" (a diferència molt evidentment de "Camp" –“en Camp”, etc.). L'única
possibilitat quasi semblaria imaginar que l’origen cronològic del topònim se situés en aquell precís
moment transitori del bilingüisme de substitució, és a dir, la generació que encara entén el parlar
preromà en decadència, abans que fos substituït i desaparegués del tot, però ja empra també la nova
llengua, la del IN que tant d’èxit hauria de tenir en la toponímia d’aquestes valls...
Així doncs, en suma, no es pot dir que sigui impossible del tot, que Andorra participi d’un prefix IN-,
però sembla molt difícil; i en tot cas caldria tenir més proves, més agafadors i, en particular, una molt
més precisa cronologia de la formació i l'arrelament del nom en qüestió.
66