Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
al Pirineu català (almenys clarament des del coll de la Perxa cap occident –situant el
límit entre el Conflent i la Cerdanya-). Coromines va argumentar aquesta hipòtesi, entre
altres raons, a partir de la concentració de topònims interpretables mitjançant el basc en
aquesta àrea geogràfica. Ell mateix també va assenyalar que a la Cerdanya aquesta
llengua ja devia estar extingida al segle VI dC, mentre que cap al Pallars i la Ribagorça
hauria perviscut fins al voltant del segle X-XI dC. Així mateix, en alguna ocasió alguns
autors (també el mateix Coromines) han fet arribar aquesta extensió fins a la costa
mediterrània (atenent la presència de noms com Begur, Tossa, Biarra, etc. interpretables
a través del basc) i també cap a les planes centrals catalanes (atenent alguns noms
presents a la Segarra, Osona, etc.: Biosca, Ivorra, Bisaura, Gurri, també a priori
interpretables mitjançant el basc).
Sovint, tal com assenyala RABELLA (2007: 209), per als especialistes en llengua
èuscara els topònims preromans presents en el sector més oriental del Pirineu tampoc no
es poden relacionar directament amb la llengua basca antiga. Una cosa similar passa en
el nostre àmbit d’estudi amb topònims com Ansovell, Cerdanya, Artedó, etc., ja que
sembla que directament no es poden relacionar o interpretar fàcilment amb el basc
actual. Tanmateix, aquest fet no ens hauria d’estranyar, ni d’entrada bloquejar la
hipòtesi que hagués estat una llengua bascoide molt antiga i arcaica la que hagués fixat
alguns dels topònims més obscurs que no semblen ibèrics. De fet, només el lapsus
temporal que podria separar la parla existent en el moment de la fossilització del
topònim respecte l’actual llengua basca podria ser tan gran (segles, i en algun cas potser
diversos mil·lennis) que podria fer que semblessin gairebé dues llengües diferents. Amb
un espai temporal tan ampli, com el que estem manejant, hem de suposar que el basc
deu haver sofert una evolució lingüística molt gran, molt més gran, per exemple, que el
català (amb poc més de mil anys d’existència). No obstant, així mateix, també hauríem
de sospesar que aquest procés d’evolució espacio-temporal per si sol potser tampoc
seria suficient per fer irrecognoscibles pel basc actual els topònims que puguem sospitar
d’un antic caràcter eusquèric; per això, a part d’aquest fenomen, hem de tenir present
que n’hi hauríem de sumar (com a mínim) un altre també de molt important: la
superposició de noves llengües, principalment en els territoris més orientals de la
serralada. El fet que al Pirineu català l’antiga llengua preromana fos substituïda en el
millor dels casos directament per la llengua romanç, però en altres hem de suposar
potser per l’iber, el llatí i aquest evolucionat fins al català, hauria propiciat l’adaptació
fonètica i gràfica dels antics topònims a les noves llengües, això també hauria afavorit la
seva transformació i transfiguració fins a fer-los molt opacs; així mateix, aquest procés
també hauria induït a l’aparició de falses i/o errònies atribucions i associacions per
etimologia popular que encara haurien emmascarat més el seu origen i/o comprensió.
Per tant, el fet que molts topònims sospitosos de ser preromans normalment no es deixin
relacionar o interpretar directament a partir del basc actual no vol pas dir que no puguin
ser d’arrel bascoide, ni que indirectament o a través d’una altra via sí que s’hi puguin
establir correlacions. En tot cas, potser aquestes correlacions s’han de realitzar aplicant
criteris o metodologies d’estudi diferents (com anàlisis fisiogràfiques comparatives) que
no es basin només en anàlisis lingüístiques tradicionals.
56