Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
Lingüística preromana (basc)
Des del punt de vista de la llengua basca en molts d’aquests casos no hi hauria cap gran problema per
partir d’un hidrònim format per ur + (t)su ‘lloc abundant en aigua’, ‘lloc on hi ha aigua’, que
òbviament es manifestaria sota la forma urtsu o ursu, i que, per tant, sofriria la mateixa evolució
fonètica que la veu llatina URSUS. De manera que només un precís coneixement de la fisiografia i la
història local ens permetrà aplicar una o altra etimologia als diferents topònims de la sèrie.
A Navarra, per exemple, existeix el topònim i cognom Ursua, explicat no com a riu, sinó com a
aiguamoll. A Aspe hi ha top. nag. Osse-en-Aspe. TXILLARDEGI (1983) dóna com a basc Urzari.
LOPEZ-MUGARTZA (2008: 2283) recull: Ursurgoyena, una pieza de dos Jugadas con su hera en
(1676.09.06: UZT.50.pro); Usurgoyena, una pieza de dos Jugadas con su hera en (1676.09.06:
UZT.50.pro); Usurgoyena, una pieza de tres Jugadas en (1676.09.06: UZT.50.pro).
Conclusions
Al Principat d’Andorra, així com a la resta del Pirineu, es localitzen topònims que intuïtivament fan
referència a paratges on antigament hi havia hagut la presència d'óssos (Ursus arctos); així mateix,
aquest nom sembla repetir-se en altres indrets on no és tan clara una relació amb els plantígrads, ja
que per exemple en algunes ocasions os (Ursus o algun derivat seu) sembla haver estat un
antropònim. Amb tot, fisiogràficament es posa en relleu que hi ha una sèrie d’aquests noms que -sense
que se’n pugui descartar un lligam amb els plantígrads, amb el nom d’una persona o amb alguna altra
arrel que ara no estem en condicions de matisar- sembla que guarden una possible relació
hidronímica, tal com potser podria ser el cas del riu d’Os situat a cavall entre l’Alt Urgell i Andorra.
Així mateix, en el cas que això sigui així, sembla que es podria establir algun tipus de relació amb
noms semblants que es retroben principalment en el sector nord del Pirineu atlàntic del tipus Osse o
similars.
Des del punt de vista de la llengua basca en molts d’aquests casos no hi hauria cap gran problema per
partir d’un hidrònim format per ur + (t)su ‘lloc abundant en aigua’, ‘lloc on hi ha aigua’, que
òbviament es manifestaria sota la forma urtsu o ursu. La dificultat en aquest cas vindria perquè
aquestes formes sofreixen la mateixa evolució fonètica que la veu llatina URSUS; i per tant, moltes
vegades són molt difícils de discernir. Arribats a aquest punt, sembla que només un precís
coneixement de la fisiografia, la història local i també una bona anàlisi lingüístico-documental pot
permetre aplicar una o altra etimologia als diferents topònims concernits.
1 CLOTS DE L’ÓS: partida muntanya amunt de Soldeu (parròquia de Canillo).
2 COVA DE L’OSSA: petit forat en la roca a la muntanya de Rocafort (parròquia de Sant Julià de Lòria).
3 RIU D’OS: curs fluvial que discorre per la vall del mateix nom, neix a la zona de Setúria (parròquia de la
Massana) i desemboca al Gran Valira a Aixovall (parròquia de Sant Julià de Lòria), en el seu traçat migalt
també discorre per la població d’Os de Civís (Alt Urgell) -Ouosse (Urgellia 1, 2, 839 —document fals:
principis segle XI), Auos (Urgellia 9, 1.199 bis, 1102), Auuoss (Urgellia 9, 1.250, 1109), Euos (Urgellia
9, 1.262, 1110), Ehoss (Urgellia 9, 1.500, 1148), Eoss (Urgellia 9, 1.500, 1148), Aos (Urgellia 10, 1.519,
1154), Ahos (Urgellia 10, 1.542, 1159), Aos (Urgellia 10, 1.544, 1159), Aoss (Urgellia 10, 1.563, 1162),
Aos (Urgellia 10, 1.571, 1163), Aoss (Urgellia 10, 1.738, 1178)-. La conca de la vall d’Os s’ha
caracteritzat per importants afectacions per aiguats, essent els més recents i que van causar molts estralls
els dels anys 1982 i 1984. Antecedents ETIM. COROMINES (OnCat) assenyala: “Que és preromà és
evident, i també que pertany a les sèries de noms en –oss, com ja veié Meyer-Lübke (BDC XI, 8); però és
molt incert que pugui se ‘gàl·lic’ i que terminés en –OSSO: ja és inconseqüent atribuir valor provant a les
–e de l’Acte de 839 (…), i negar-los-el ací (com li convé per a aquesta tesi). En tot cas demostra ignorar
que hi ha dues sèries diferents formant compartiments estancs: noms en –òs amb ò oberta, nombrosíssims
a tots vessants pirinencs, els quals sí que podrien venir –OSSO (o –OSSE), i la sèrie menys nombrosa en
–ós, amb o tancada des de sempre, a la qual pertany aquest, junt amb alguns altres, com Alós d’Isil,
Araós, Escós, Berrós, Gramós, Anyós, Lanós (…). Sigui com vulgui és molt menys probable per a aquest
un origen ‘gàl·lic’ ni cèltic, que un parentiu bascoide, o almenys preindoeuropeu; una posició prudent es
156