Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
2. INTRODUCCIÓ: Temps era temps quan els animals parlaven...
2.1. Orígens i estímuls del treball
El present document, Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana,
s’emmarca dins d’un ajut de la convocatòria a projectes de recerca modalitat Lídia
Armengol Vila del Govern d’Andorra (APTA005-AND/2013) gestionat per l’Àrea de
Política Lingüística.
Uns primers resultats prometedors fruit d’una sèrie de constatacions toponímiques de
noms de lloc pirinencs, presumiblement preromans, en camps molt específics (vessants
inestables, hidronímia, geomorfologia, etc.), iniciats a partir la segona meitat dels dos
mil, van animar-nos a mitjans de l’any 2013 a intentar aprofundir més en l’estudi
d’aquesta toponímia amb la preparació d’un equip de recerca pluridisciplinari, constituït
per geòlegs, filòlegs i historiadors.
La toponímia per alguns de nosaltres des de fa anys que ha estat un caramel; així
mateix, cada dia, sense adonar-nos-en i de forma espontània, en les nostres converses
flueixen cents i cents de topònims, alguns d’ells ben estrambòtics. Molts els diem de
forma automàtica sense reflexionar què volen dir ni qui se’ls va inventar; alguns potser
no s’han escrit mai i si ho haguéssim de fer dubtaríem perquè només els hem sentit de
paraula. Senzillament, utilitzem aquests topònims perquè és el llegat que hem rebut dels
nostres avantpassats, tot un tresor antiquíssim i incalculable. Una herència que
engrandim quan per algun motiu, i quasi de forma inconscient, per exemple som
capaços de crear un nom per designar algun indret nou (un edifici, un vessant d’una
muntanya que s’acaba d’esllavissar, cremar...); però, malauradament, una joia que ens
vola al cel cada vegada que ens deixa una persona gran coneixedora de molts noms dels
racons d’aquestes muntanyes.
Treballar per aplegar, ubicar i no deixar perdre molts d’aquests topònims, especialment
en el nostre cas els més obscurs, és una motivació extra. Antigament cada racó del
nostre tros de país tenia un nom, hi havia necessitat d’anomenar-los tots: rocs, prats,
camins, barrancs, fonts, etc.; avui en dia amb els canvis en la nostra forma de viure,
cada vegada més allunyada del camp i de les muntanyes, molts d’aquests topònims
cauen en l’oblit, i amb ells molta de la informació que porten intrínsecament associada.
Com bé canta Raimon “qui perd els orígens perd identitat”, els topònims són memòria
històrica, en molts casos prehistòrica; integren saviesa popular, conceptes fossilitzats de
temps passats, informació sobre la percepció de l’indret per part dels nostres
antecessors. L’anhel per no oblidar les nostres arrels, saber d’on venim, conèixer millor
el territori des de la perspectiva històrica, geogràfica, lingüística, cultural, etc., ha estat
un estímul al llarg de tot el treball. Furgar per intentar entendre què volen dir els nostres
topònims -reprendre el fil de Coromines-, veure si en altres indrets també es repeteixen i
què designen, saber si més enllà de les nostres valls -en comarques veïnes- la gent sap
què vol dir un nom i, sinó, anar Pirineu enllà... tot plegat és extraordinari.
Els estímuls i l’origen d’aquest treball no només són andorrans i catalans, ben segur que
tots sols no hauríem avançat gaire, si no hagués estat perquè en terres on encara es parla
basc hi havia gent, com els nostres companys d’equip navarresos, que van veure ben
9