Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
compost d’harri i gaitz i, per tant, no pot guardar relació amb els topònims Arcalís i Arcavell (perquè
harkaitz no està formada por una arrel arka-, encara que ho pogués semblar, i que per tant no ens
serviría com a exemple basc d’aquesta arrel; així mateix, tampoc podem derivar arkaitz > arcalís).
L’etimologia de COROMINES (OnCat) tampoc resulta excessivament sòlida, no tant per la seva
plausivitat fonètica, sinó com per la seva raresa de la veu vasca erki ‘arbust’, molt poc utilitzada i
productiva en basc, i a més a més s’adapta malament a la realitat geogràfica designada pel topònim
Arcalís. Davant d’això, el més fàcil seria comparar aquests topònims amb alguns noms de muntanyes
franceses que mostren un element arca: Mont d’Arc (H.-Alp), Le Grand Arc (Sav.), Cima al Arca
(Corse), Les Arcas (H.-Alp),... pels que Dauzat, Deslandes i Rostaing proposen una explicació basada
en llatí ARCA, ARCHE (plûtot que “coffre").
D’altra banda, també és interessant apuntar que per semblança morfològica a Lapurdi (País Basc
francès) hi ha la població d’Arcangues, que en basc s’anomena Arrangoitze. Un exemple de
divergència que només pot ser entès si tenim en compte altres variants del mateix nom Arc(h)angos,
Argangos, Argangois (LOPEZ-MUGARTZA 2008: 982). Jean-Baptiste ORPUSTAN (2006) proposa
per aquest topònim un compost dels mots bascos ar-gain ‘hauteur rocheuse’ (mola rocosa) i –goiz
‘posició cap a l’est’, el que porta a la fórmula complexa ‘hauteur rocheuse vers l’est’ (potser referintse
als primers contraforts rocosos del Pirineu: Auñamendi o pic d’Anie, primera muntanya pirinenca
en superar els 2500 metres d’alçada des de l’Oceà, essent la primera que dóna la impressió de
vertadera alta muntanya). Una cosa semblant passa amb el topònim Arcaldéa, recollit al Dictionnaire
topographique du département des Basses-Pyrénées de RAYMOND (1863: 178), i que és
continuador desfigurat d’un nom anterior Récaldéa (basq. errekaldea ‘en el lloc del riu’).
Amb aquests dos últims exemples (Arcangues / Arrangoitze i Arcaldéa / Récaldéa / Errekaldea)
volem insistir que tot i que la Fonètica Històrica neix amb vocació de ser la matemàtica etimològica
de la llengua, algun dels elements que estudia (principalment els toponímics) solen ser refractaris a
aquesta anàlisi matemàtica o no s’hi subjecten fàcilment, ja que en la seva evolució al llarg del temps
hi concorren les decisions, a vegades equivocades, dels notaris o escrivans i els canvis fonètics
arbitraris provocats per diferents idiolectes dels parlants.
Conclusions
Una arca és una caixa o un cofre amb tapa que s’usa per guardar-hi diversos objectes, essent les
designacions més conegudes l’Arca de l’Aliança (caixa de fusta preciosa i d'or que Moisès féu
construir per guardar-hi les taules de la Llei), l’Arca de Noè (Nau closa que construí Noè per preservar
del diluvi la seva família i una parella de cada espècie d'animals), les arques públiques (referint-se als
eraris) o el nom Arca també és la designació que reben alguns sepulcres, especialment megalítics
(Dolmen de Pedra Arca, Dolmen de Can Serra de l’Arca, Cista de Puig d’Arques, etc.). L’origen
d’aquests noms sembla el llatí ARCA amb un mateix significat (caixa amb tapa plana que serveix per
a guardar-hi diverses coses).
El fet que a l’Alt Pirineu català, territori presumiblement bascoide, localitzem topònims com Arcalís,
Arcavell o Arcalló que fisiogràficament coincideixin amb indrets amb importants ‘protuberàncies
rocoses’ ens fa plantejar la hipòtesi que participin d’una arrel distinta de la llatina; ambtot, actualment
des de la llengua basca no és fàcil aportar una explicació vàlida i consistent per aquest tipus de
topònims; potser podria donar una mica de llum les mencions Arc(h)angos, Argangos, Argangois del
poble de Lapurdi d’Arcangues (basc. Arrangoitze) pel qual Jean-Baptste ORPUSTAN (2006) proposa
un compost dels mots bascos ar-gain ‘hauteur rocheuse’ (mola rocosa) i –goiz ‘posició cap a l’est’, el
que porta a la fórmula complexa ‘hauteur rocheuse vers l’est’ (potser referint-se als primers
contraforts rocosos del Pirineu: Auñamendi o pic d’Anie, primera muntanya pirinenca en superar els
2500 metres d’alçada des de l’Oceà, essent la primera que dóna la impressió de vertadera alta
muntanya). Així mateix, aquests topònims són bastant complexos ja que sembla que sobre ells els
avatars del temps poden haver jugat a donar desfiguracions i transformacions importants.
118