Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Conclusions finals de l’apartat
Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
Els genèrics garganta en el vessant ibèric i gorge en la francesa per designar fous o valls estretes i
profundes es repeteixen moltes vegades al llarg de tota la serralada del Pirineu, però són igualment
utilitzats en molts altres indrets fora del nostre àmbit d’estudi (Picos de Europa, Alps, etc.), això fa
que no puguin ser considerats com a trets distintius d’un substrat diferenciat pirenaic, al contrari, el
seu ús és generalitzat a tota la península (esp. i port. garganta, cat. gola, gorja, engorjat) i fora d’ella
(fr. gorge, it. gole, etc.).
Per la variant basca d’aquest genèric cf. MITXELENA (Apellidos Vascos, 565): «txintxur (de zintzur)
‘garganta’, ‘garganta, pasaje angosto entre dos montañas’, ‘cima, cumbre’ (en Iztueta):
Chinchurreta... Top. Çinçurrçu, Roncesvalles, 1284». A LOPEZ-MUGARTZA (2008: 344) també es
recull la veu botxe, amb, en algun cas aïllat, similar accepció ‘fou’ (lat. faucem): “el entrant de la foz
de cutusbochea” (1464), a la frontera entre Bidankoze (Vall de Roncal) i la Vall de Salazar; però, en
la major part dels casos botxe es refereix a un estimball o a una gran roca de penya (MITXELENA,
OEH s.v. botxe): «v. botxu; pots»; (s.v. botxu): «(S; Gèze → Dv, H, Foix ap. Lh), botxe (BN-mix, Sal,
S, R-uzt; Dv), botxi (Sal, R, S), potxe, potxa (BN-ciz; H), potxu (A Aopend). Ref.: A (botxe, botxi,
botxu); A Apend (potxa); AtSac 58 (botxü, botxe, potxa); Alth in Lander RIEV 1911, 598. * Roca;
despeñadero, lugar pedregoso y escarpado. “Rocher, botxü, harroka, harbotxü” Gèze. “Botxe. 1º
precipicio, despeñadero. v. botxu. Botxea da larrubide edo erorgu andiena, pikarra bigarrena,
turrunberoa ñoagoa (R-uzt). 2º lugar pedregoso y accidentado” A. “Botxi, roca” Ib. “Botxü, mendiharroka
muthurrak” Alth in Lander RIEV 1911, 598. Cf. VocNav. “Boche. Despeñadero, precipicio
grande. Por extensión, paraje escaropado y peñascoso (Salazar). El bosc d’Irati hi ha un paratge
anomenat Boche de Acarrería”. v. harbotxu * [...]. Artian güdükari bürüz / gazteriako gizunak /
Oihanetan ta botxetan / dirateke trebatiak. ‘Les rocs’. Casve SGrazi 146... Khakuetako botxia parerik
gabia / Ohart hadi zer krimo gützaz egin dian, / Gure odoletraik thonatü hizala. Ib. 122». Al mateix
indret LOPEZ-MUGARTZA (2008) cita el topònim Axorenbotxea, situat al límit de Roncal i Garde,
en el que de manera expressa es relaciona botxe amb ‘peña de grandes dimensiones’: “la peña Grande
q. llaman a Jorenbochea” (1590).
Conclusions
Fisiogràficament hem observat que indrets amb engorjats, és a dir amb parets rocoses i dures a banda i
banda d’un pas estret, presenten topònims en garg- (garganta). Així mateix, per similitud aquesta
arrel s’hauria pogut produir, per semblança física a les parets de les ‘gargantes’ una associació
d’aquest terme a altres penya-segats sense que necessàriament corresponguin a un congost.
S’intueix, així mateix, una associació de garg- amb el soroll de l’aigua que habitualment passa pels
engorjats (equiparable als sons guturals) de manera que d’aquesta forma s’obtenen hidrònims.
Fisiogràficament, també sembla que en vessants engargallats d’aigua (molt saturats d’aigua), on s’hi
generen còrrecs (en anglès badland o gully), l’arrel hauria pogut presentar una variant garg+gall- (tot
i que a Andorra un ‘gargall’ també designa una naixença de pins), compartint amb la forma -gall que
també retrobem en veus com xaragall, aragall, esturregall, etc. Així mateix, el soroll produït per
l’aigua en una font al sortir a borbolls pel broc també hauria estat equiparat amb el concepte de
‘passar per un pas estret un líquid’ i hauria pogut propiciar l’aparició de topònims amb aquesta arrel.
Tal com s’intueix fisiogràficament, des de la lingüística s’apunta que tots aquests noms de lloc
participen d’una arrel garg- i, fins i tot, inclús també els topònims en gurga es poden interpretar
lingüísticament com a onomatopeies, reflectint el soroll de fenòmens guturals, equiparable a l’efecte
d’un engorjat. Així, en tant que arrel onomatopeica, és lògic i natural, inevitable, que sigui compartida
entre moltes llengües peninsulars (esp. i port. garganta, cat. gola, gorja, engorjat) i fora d’ella (fr.
gorge, it. gole, etc.), sense que aquestes coincidències s’hagin d’interpretar com a préstecs o
influències d’una parla en una altra. Per tant, aquesta arrel no és vàlida ni rellevant per resseguir una
antiga continuïtat lingüística significativa entre la toponímia basca de la zona occidental del Pirineu i
la toponímia d’Andorra
1 ROC DE LA GARGANTA, LA GARGANTA: topònims localitzats coincidint amb les gorges de la Bor,
aigües amunt d’Encamp. La Garganta és un congost estret en roca viva per on discorre actualment el riu
Valira d’Orient, correspon a una antiga gorja subglacial.
142