Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
recuperades, correspondria a un ésser modern amb una capacitat anatòmica i
intel·lectual per parlar i expressar-se d'acord a unes modalitats molt pròximes a la nostra
(TATTERSALL, 2012: 269-290).
Els ocupants del jaciment de Montlleó al llarg dels més de quatre mil·lennis en què es
documenta la seva presència formaven petites comunitats caçadores de cavalls, cérvols,
cabres salvatges i isards en unes condicions climatològiques dures, si bé el perfecte
coneixement del seu marc geogràfic i l'aprofitament de la diversitat de recursos que
obtenien de l'entorn els permetia sobreviure en aquell clima glacial. La seva presència
era estacional, seguint els desplaçaments de les seves preses al llarg de la vall del Segre
i, a través d'un pas existent a les terres altes amb la vall del Tet, tenien contacte amb el
litoral mediterrani, com posen de manifest alguns ornaments d'origen marí d'aquesta
procedència. Igualment, hi ha evidències d'algun tipus de relació, segurament molt
indirecta, amb el litoral atlàntic, que ens estaria parlant d'un àmbit molt ampli
d'interaccions, per més tènue que fos la xarxa que dibuixaven. En definitiva, les
evidències materials vinculades als ocupants de Montlleó plantegen un notable grau
d'itinerància dels grups humans pel massís pirinenc durant els estadis més recents del
Paleolític Superior (MANGADO et al., 2011).
Després de l’últim màxim glacial, la desglaciació del Pirineu segueix un ritme desigual
que, a la vall del Valira implica un retard en relació a altres sectors pirinencs per factors
d'origen climàtic. Així mateix, no és un procés linial, sinó que alterna estadis de
refredament i d'escalfament ambiental que es tradueixen en l'avanç o el retrocés d'una
cobertura vegetal de caire temperat i tenen també la seva repercussió en la fauna. En
qualsevol cas, si a nivell pirinenc les glaceres es mantenen fins cap al 15500-13000 aC,
a la vall de la Valira Nord la glacera desapareix totalment fa 10.000 anys (JALUT i
TURU, 2008; TURU, 2011). Les noves condicions climàtiques i ambientals propicien
un accés a una major part del territori durant més mesos de l'any i una expansió dels
assentaments magdalenians, dels quals no trobem noves evidències a l'alta vall del
Segre, però que plasmen l'obertura de corredors transpirinencs que havien restat tancats
en el període del màxim glacial (SOLER, et al., 2009), i que podrien explicar
l'existència de diferències significatives entre tots dos vessants, tant des del punt de
vista faunístic —pràctica absència d'espècies àrtiques en la fauna del vessant sud del
Pirineu— com cultural —absència de l'art parietal zoomorf— (MARTZLUFF et al.,
2012: 62).
Dins del nostre àmbit d'estudi les primeres evidències clares de contactes culturals entre
tots dos vessants del Pirineu es determinen durant el Mesolític. Coincidint amb el
desglaçament, gent provinent de la conca del Segre explota els ecosistemes de
muntanya del Pirineu, atrets per la presència de la cabra montesa com a presa de caça.
Aquest procés, que coincideix plenament amb una nova realitat ambiental, obliga a una
diversificació de la dieta a través de l'explotació de recursos alternatius a la fauna pròpia
dels caçadors magdalenians, i al mateix temps permet a les comunitats de caçadors
l'accés a zones de muntanya. Aquest nou horitzó té una clara plasmació en el jaciment
de la Margineda, una àmplia balma situada a la vall del Valira, a l'actual parròquia de
Sant Julià de Lòria, ocupada al X mil·lenni aC de forma estacional per comunitats de
caçadors que empraven un utillatge de tipologia aziliana i sauveterriana antiga, amb
sèries riques d'indústria lítica de gran varietat tipològica i arpons de banya de cérvol
amb una cronologia força precoç dins d'aquest horitzó cultural, pràcticament
33