Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica al territori a través dels noms de lloc
COROMINES (OnCat) dintre de l’entrada ALTURA / TURA inclou una variant Turers. Per
Altura / Tura assenyala: “Ha de ser, doncs, en l’origen un substantiu masculí: el conegut
ture ‘pedra tosca’, provinent del llatí vulgar TŪFŎRE: ben especificat això en DECat VIII,
932b58, i BDC XX, 330-332”; mentre que per Turers indica que és un derivat de ture+ er.
TRALLERO (1987), al voltant del nom Sant Julià d’Altura, també inclou l’anàlisi de topònims
Turers. Per tot plegat assenyala: “Vec que en l’arrel Tur, com a roca travertínica o volcànica
porosa, cal buscar l’etimologia d’Altura, de Sant Julià del Tura, de la Mare de Déu d’Olot, i
dels Turers de Banyoles. Esperem que algú amb nova i més abundant documentació pugui
trobar el veritable sentit d’aquests mots, confirmant o denegant la nostra suposició”.
166) Roca del Tut (Alt de la Capa).
167) Cova de la Tuta (vall d’Os).
COROMINES (OnCat): “Tuta ‘cova’, mot de formació expressiva i onomatopeia: DECat VIII, 946ª
53-b4”.
U
V
168) Riu d’Urina (Canillo).
169) Valira (Valira del Nord, Valira d’Orient, Gran Valira). Valerie (B1, 1, 867-925),
Valeria (B1, 4, 985-986), Valeria (B1, 5, 1000), Valeria (B1, 12, 1099), Valerrie (B2, 33,
1262), Valerie (B2, 33, 1262).
170) La Valireta (Encamp).
171) La Valireta (St. Julià de Lòria).
COROMINES (OnCat) assenyala: “etim. Com ja va veure Balari, prové de VALĚRĬA, no sols el
nom del I (Valira: afluent del Segre que prové d’Andorra), sinó el de tots cinc (II: Valira de
Cerdanya, també afluent del Segre; III: Valiri afluent del riu de Manyanet a la conca del Bosia;
IV: Valira de Cornudella, afluent per la dreta de la Noguera Ribagorçana; i V: Baliera de
Castanesa, afluent per la dreta de la Noguera Ribagorçana) amb tractament normal de la Ě,
que davant Ĭ en català dóna í i dóna en alt aragonès ié. Coincideix, doncs, amb el NP romà
VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petita, vingui d’un
NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges,
Ricardell, Orlina i altres (potser també el Rigard). Si ha costat admetre-ho en el cas present, és
perquè és en femení, pel fet de no ser gaire conegut aquest NP en la forma Valirevolucionada,
i en particular –com arguïa R. d’Abadal-, per la repetició mateixa del cas en tants
riuets, que donava peu a la sospita d’un antic apel·latiu que signifiqués riu o concepte aquàtic
o fluvial, en si. Replicàvem a això amb una objecció, terminant als ulls de tot lingüista (i de tot
aquell que no ignori els grans fets de la nostra lingüística): l’estructura VALĚRIA salta a la vista,
com llatina, i no havent-hi cap apel·latiu semblant en llatí o romànic, hauria de ser preromà?
Essent peculiar a Catalunya, això significaria ibero-basc: on no existeix V-; i tota l’estructura s’hi
oposa! Certament hi va haver una ciutat VALERIA a Celtibèria, testificada per Plini i Ptolomeu,
per 4 inscs. hispanollatines (no gaire antigues), d’on el modern Valera de Arriba, però és clar
que tant aquest nom com els Valerianum que Holder recull en territori francès, són
simplement naturals aplicacions del NP llatí. Com que l’escrúpol d’Abadal era, però ben
raonable, semblava haver-hi una antinòmia d’inversemblances o impossibilitat. La solució la
231