Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
balma de la Margineda, en una fase de reocupació de l'antic jaciment mesolític, presenta
les evidències més antigues d'aquesta nova fase a Andorra i a bona part de la conca alta
del Segre. Al VI mil·lenni aC s'hi documenta la presència de grups ja neolítics, amb
ceràmica i evidències d'animals domèstics d'origen forà, com els ovicàprids, i també de
cereals (GUILAINE i MARTZLUFF, 1995: 65-82). En estreta relació cronològica amb
les fases neolítiques més antigues d'aquest jaciment, es documenta un increment
d'incendis en àrees de l'alta muntanya andorrana, que podrien indicar la presència
itinerant de grups amb formes econòmiques evolucionades cap a la producció, amb
pràctiques de crema i pastoralisme itinerant (MIRAS et al., 2007: 297-298), anterior o
simultani al desenvolupament d'una primera agricultura al fons de la vall, segons trobem
a la balma de la Margineda (RODRÍGUEZ, 2011: 124-125).
La introducció de les formes de producció neolítiques al Pirineu semblen haver impulsat
una major ocupació del territori i una ampliació significativa de les àrees d'explotació
dels pobladors autòctons, segons es desprèn de la multiplicació dels jaciments del
període, com ara Juberri i Segudet a Andorra (RODRÍGUEZ, 2011: 124), i de l'inici de
l'explotació i l'ocupació de sectors d'alta muntanya, com queda demostrat a la vall del
Madriu ja des de la primera meitat del V mil·lenni aC, en relació amb una activitat que
sembla respondre a la recerca de pastures d'estiu per al bestiar de les comunitats de la
vall, segons unes modalitats que acabaran fixant-se al territori (MIRAS et al., 2007;
EUBA, 2009: 94-95). Les evolucions autòctones animades per estímuls externs arribats
a cavall d'una xarxa d'intercanvis cada cop més ben articulada i extensa, impliquen una
accentuació de les noves formes productives i dels seus efectes sobre les comunitats,
que abandonen progressivament coves i abrics per dedicar-se a una explotació agrícola
més intensa i per concentrar-se en nuclis de població més grans, situats a cel obert i de
caràcter més sedentari, amb una evolució de les relacions socials, que esdevenen cada
cop més complexes (MOLIST et al., 2003b: 37-39).
Conegut i estudiat des de la dècada de 1980, el jaciment de la Feixa del Moro de
Juberri, al sud del Principat, aporta molta informació sobre el neolític mitjà a aquest
sector del Pirineu (LLOVERA, 1986), complementat recentment amb l'excavació de
dos altres sectors propers (MARTÍNEZ et al., 2013). Amb una cronologia d'ocupació
del V mil·lenni aC, el jaciment de Juberri evidencia la presència durant aquell període
d'una comunitat assentada d'una manera estable al territori, segons evidencien els fons
de cabana i la presència d'estructures d'emmagatzematge del gra, que impliquen una
importància notable de l'agricultura en l'economia de la comunitat, segurament més que
no pas s'havia cregut anteriorment (MARTÍNEZ et al., 2013: 54). Així mateix, les
nombroses destrals localitzades en el jaciment, a banda de ser un indicador més
d'aquesta especialització agrícola per la seva funció desforestadora, impliquen estrets
contactes d'aquestes comunitats amb els tallers on es fabricaven aquests útils, que es
trobaven a la vall del Segre, cosa que implica un grau d'interacció notable basat, com a
mínim, en una xarxa d'intercanvis de béns de prestigi (MARTÍNEZ et al., 2013: 54-55).
Associat al possible nucli de poblament neolític, tot i que netament separat, la
necròpolis de la Feixa del Moro de Juberri està formada per sepulcres de fossa que
adopten la forma de cista, amb tombes individuals amb aixovars (LLOVERA, 1986: 19-
21).
D'una tipologia i d'un horitzó cultural similar és la tomba de Segudet (Ordino), també en
cista i individual, que pertany a un horitzó epicardial, datat de cap a finals del V
35