Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
a) Per la banda fonètica o morfofonològica, hi ha el possible problema precisament del
segment "-li-", que en condicions normals hauria hagut d'evolucionar a una consonant
palatal ("-ll-"), de manera que el derivat diguem-ne normal de "vall" amb el sufix -
ARIAM > -era, hauria de ser "vallera"; naturalment. Doncs aquí la clau podria localitzarse
en les formes documentals antigues (medievals) del tipus "Valiera" (no pas per
casualitat coincident amb la forma ribagorçana del nom que ens ocupa), a partir de la
qual es podria postular una evolució fonètica particular, diferenciada a l'àrea del Pirineu,
cap a l'actual "Valira" (com Sant Quiri enfront de Sant Quirze, etc.).
b) Per la banda semàntica, és evident que "vall" no és sinònim de "riu". És clar. Tampoc no
ho és "riba", i doncs tampoc el seu derivat "ribera". Podria tractar-se d'una metonímia
(com allò de "beure un got", quan és evident que el que es beu és el contingut líquid d'un
got, no pas el got en si); tant pel que fa a riba>ribera com pel que fa al seu possible
paral·lel vall>valira.
Lingüística preromana (basc)
D’entrada des del punt de vista eusquèric poca cosa es pot aportar a l’explicació etimològica de
l’hidrònim Valira, i més essent plausible una explicació coherent a partir del llatí VALLIS,
VALLEM, si bé es troba alguna dificultat a l’hora d’explicar la terminació –ira. Quedaria oberta,
doncs, la possibilitat que Valira fos un antic hidrònim d’origen no llatí i que la seva forma actual
s’hagués vist atreta per la forma llatina VALLIS, VALLEM. Tot i això, no trobem cap forma basca,
actual o antiga, que projecti un mínim de llum sobre aquest hipotètic genèric preromà, basarse amb
una arrel basca (i)bai 8 - no permet explicar la totalidat del terme, ni tan sols el seu segment inicial.
Relacionar -vall amb -barri no és possible a Andorra, perquè estem en territori de -(b/v/u)err(i/e),
però sí que podem plantejar dubtes sobre les interferències entre el basc ibar (en composició -bar) i
lat. vallem > rom. val. La neutralització de la v i la b és general en tots els romanços ibèrics-aquitans i
també ho és en basc; i l’alternança de les consonats líquides l/r és un fenomen molt extens en fonètica
històrica i, fins i tot, entre persones que pateixen alguns tipus de dislàlies (“vocabulali”). Amb tot,
l’objecció més gran que es pot fer a aquesta possible relació per etimologia popular és que si bé és
relativament fàcil que es produeixi a final de paraula (segon element compositiu), no es veu tan clar
que passi a principi de paraula. Des d’un punt de vista intuïtiu, Valira no presenta un aspecte
fàcilment recognoscible com a basc. Més aviat, sembla que els topònims d’origen llatí s’han adaptat a
la fonètica del basc en topònims com Barlanés (Val Lanés) del propi Val de Baretous (en el que
també s’intueix un primer element Bar- continuador de lat. vallis), i en paraules del lèxic documental
roncalès: barellon, barella, bareta, etc.
En la documentació de l’ajuntament d’Ansó se cita el topònim La Barella (Fonda) (1909 Ans. UA). A
Borce, Vall d’Aspe, es troba el genèric bareta en un dels documents de limitacions de la frontera amb
Ansó: “Et discurrin en auent per lous ditz termis et arbes a trenta pas en lou pas de la bouchosa qui ba
a la bareta en uns guerreinhs au som de un taix se trouba une croutz a ma esquerra de la man en un
callau blancq qui espia peiranera...” (1680). D’altra banda, el diccionari d’Andolz recull diverses
d’aquestes accepcions (s.v. barella): «sust. fem. (Ejea, Uncastillo), vaguada estrecha y en pendiente»;
(s.v. barello): «sust. masc. (Borau), val pequeña»; (s.v. barellón): «sust. masc. (Ejea, Uncastillo), com
barella». Per una altra part, GUILLÉN (1981 § 7.24) cita els següents topònims de la Vall de Tena: El
Barachín, Los Barachines (Saques), Portillos de Barana (Sallent), Barcenuso (Oz), La Barcicareta
(Piedrafita), Barciluengo (Pueyo), El Bardey (Lanestaosa), La Varella (Sallent), Bariguañas
(Escarrilla; catastro de 1862), Los de Barón (Lanestosa), Barranco Barón (Panticosa) y Casa Varella
(Tramacastilla). En tots aquests casos la lateral palatal intervocàlica llatina –LL- esdevé –r-, acostant
d’aquesta manera el lat. vall(is) al basc (i)bar. Dues fonts completament diferents, acaben essent
semblants gràcies a l’acció dels parlants: cf. KUHN (1936 § 77, i § 21): «barella: Hecho ‘hondonada’
aus valella»
103