Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
GROSCLAUDE (1991: 22) en el seu diccionari toponímic recull les següents denominacions:
«Dénominations Historiques: Baratos (1290. Ch. de Béarn. E 247); Baretoos (1376. Montre militaire.
f. 68); Varatoos (1385. Recensement); Baretons (Fin 18e. s. Carte de Cassini). Però també: Valetons
(1630. Carte “Le Païs de Béarn”). L’autor es fa ressò de les hipòtesis de Dauzat i Rostaing que fan
derivar el topònim del lat. vallem: “Bar: du lat. vallem, comme dans La Barousse (Htes.-Pyr. = vallée
de l'Ousse), Barescou (Béarn = vallée de l'Escou) et probablement aussi Barlanés (= vallée de Lanne).
2.- Suffixe lat. diminutif -attum. 3.- Suffixe lat. diminutif ou atténuatif -ones (pluriel de -onem). La
signification globale est donc: les petites vallées. On notera donc que, en conséquence, l'expression
“En vallée de Barétous” est un pléonasme: il suffit de dire: “En Barétous”».
Conclusions
Fisiogràficament hem observat que Valira podria respondre a una antiga forma per denominar rius o
torrents de muntanya; essent per tant un hidrònim molt estès pel Pirineu: Valira (Andorra), Valira /
Valirota (Cerdanya), Baliera / Valiera (vall de Castanesa, Ribagorça aragonesa), Valira de Cornudella
(Ribagorça aragonesa), Valiri (Sarroca i Bellera, Pallars Jussà), Valiris (Gavet de la Conca, Pallars
Jussà).
Des d’un punt de vista intuïtiu, Valira no presenta un aspecte fàcilment recognoscible com a basc; per
tant, d’entrada l’eusquera poca cosa pot aportar a l’explicació etimològica d’aquest hidrònim, i menys
essent plausible una justificació coherent a partir del llatí VALLIS, VALLEM, si bé es troba alguna
dificultat a l’hora d’explicar el segment ‘li’ en comptes de trobar un esperat ‘ll’. En tot cas, podria
quedar oberta la possibilitat que Valira fos un antic hidrònim d’origen no llatí i que la seva forma
actual s’hagués vist atreta per la forma llatina VALLIS, VALLEM; altrament també podria ser que el
topònim hagués estat directament llatí i que s’hagués adaptat a la fonètica de la llengua preromana, tal
com sembla que sí va passar en alguns topònim aragonesos o bearnesos.
1 VALIRA: forma genèrica andorrana per denominar un riu. 1) Valira d’Orient: curs d’aigua que prové
d’Envalira i que al confluir amb la Valira del Nord a Escaldes-Engordany constitueix la Valira (o Gran
Valira); 2) Valira del Nord: curs d’aigua que prové del Serrat; 3) Valira (o Gran Valira): curs fluvial
resultat de la unió de la Valira d’Orient i de la Valira del Nord. Valira (o Gran Valira) és el nom que rep
aquest riu des d’Escaldes-Engordany fins a la frontera del riu Runer, en el tram alt urgellenc el nom és
Valira –Valerie (B1, 1, 867-925), Valeria (B1, 4, 985-986), Valeria (B1, 5, 1000), Valeria (B1, 12, 1099),
Valerrie (B2, 33, 1262), Valerie (B2, 33, 1262)-.Genèricament també oït la Valira d’Arinsal per referir-se
al riu d’Arinsal, Valira de la Massana per indicar la Valira del Nord. Encara avui en dia alguns padrins
d’Andorra anomenen a qualsevol riu “una valira” i, fins i tot, conserven l’expressió col·loquial “anar a
fer una valira” en el sentit “d’anar a fer un riu” (orinar). Antecedents ETIM. COROMINES (OnCat)
assenyala: “etim. Com ja va veure Balari, prové de VALĚRĬA, no sols el nom del I (Valira: afluent del
Segre que prové d’Andorra), sinó el de tots cinc (II: Valira de Cerdanya, també afluent del Segre; III:
Valiri afluent del riu de Manyanet a la conca del Bosia; IV: Valira de Cornudella, afluent per la dreta de
la Noguera Ribagorçana; i V: Baliera de Castanesa, afluent per la dreta de la Noguera Ribagorçana) amb
tractament normal de la Ě, que davant Ĭ en català dóna í i dóna en alt aragonés ié. Coincideix, doncs, amb
el NP romà VALERIUS, en forma femenina. Que un nom de riu, de grandària mitjana o petita, vingui
d’un NP, és un fet que es repeteix molt en la nostra toponímia: Francolí, Gaià (GALLIANUS), Ges,
Ricardell, Orlina i altres (potser també el Rigard). Si ha costat admetre-ho en el cas present, és perquè és
en femení, pel det de no ser gaire conegut aquest NP en la forma Valir- evolucionada, i en particular –
com arguïa R. d’Abadal-, per la repetició mateixa del cas en tants riuets, que donava peu a la sospita d’un
antic apel·latiu que signifiqués riu o concepte aquàtic o fluvial, en si. Replicàvem a això amb una
objecció, terminant als ulls de tot lingüista (i de tot aquell que no ignori els grans fets de la nostra
lingüística): l’estructura VALĚRIA salta a la vista, com llatina, i no havent-hi cap apel·latiu semblant en
llatí o romànic, hauria de ser preromà? Essent peculiar a Catalunya, això significaria ibero-basc: on no
existeix V-; i tota l’estructura s’hi oposa! Certament hi va haver una ciutat VALERIA a Celtibèria,
testificada per Plini i Ptolomeu, per 4 inscs. hispanollatines (no gaire antigues), d’on el modern Valera de
104