Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica al territori a través dels noms de lloc
incompatible amb l’altra, atès el gran nombre de punts obscurs que resten en el nostre
tenebrós coneixement del paleo-basco-ibèric”.
D’altra banda COROMINES (OnCat) en l’entrada Borró assenyala: “Seria amb sentit
semblant al de la vall de Borró, que és potser la més aspra, anfractuosa , i la més
solitària de l’ata Garrotxa: entremig de la mola enorme de la Mare de Déu del Mont i el
Llierca, s’obre pas tenebrosament des de l’altíssim Bassegoda, fins a desaiguar en el
Fluvià. En les terres de Gandia, més humanitzades que les dels capçals pirinencs,
tanmateix es troba Borró en un oasi ben petit, entre els aspèrrims congostos que
travessa el riu Vernissa, aigües amunt sobre els espadats del Tramús, i d’allí en avall, en
el tortuós trajecte fins a Ròtova; i el que és l’oasi, les ‘Hortes’ o ‘Pla’ de Borró són ben
breus, arrupides entremig d’aquests engorjats. Coincidència que no pot ser casual.
Perquè tampoc ho ha de ser la perfecta igualtat de sentit i forma amb l’italià burrone,
quinta essència de la ‘barrancada pregona i intransitable’. Ja s’ha anat fent l’acord
entre els lingüistes sobre l’antiguitat i la gènesi preromana d’aquest gran mot de la
llengua veïna. Una vegada concebut en tota la seva amplitud el conjunt proto-europeu
de què forma part: l’italià antic i dialectal borro, d’arrel nua, sense –one, ‘camí o coma
aixaragallada pels aiguats’ (REW 3 1233) ; i tota la falange de formes catalanes i
romàniques aplegades en la part final de l’article BORA del DECAT II, 95b i 95a, i notes
6 i 9. Ara bé, el caràcter primitiu, pro-ètnic, de tot això, es nota també per la
multiforme alternança de vocals, i de les dues menes de R (r / rr). Car, junt amb la rr de
l’italià burrone i borro, hi ha la –r- de l’italià dantesc burella ‘cova’ (95b20), Bologna
burion ‘barrancada’, gall-port. Buraco, gall. Bura ‘forat’. El grec ϕἀραϒξ´, -ϒϒος
‘precipici, ribast, abisme’ < BHARANG- té al costat seu el sorotàptic BARRANKO- (DECH
I, 523, i DECAT I); i junt amb aquest una variant BARRENKO- que ha donat llgd., prov. i
ross. (N.) barrenc ‘avenc’, ‘abisme’. Ja en l’indoeuropeu balcànic o il·liro-venètic
trobem, ara un altre vocalisme: macedoni βiρροξ´ i gr. dial. Βερρόν ‘matisser, malesa’
(“δασv”) (IEW,134, 10, 134.16). És evident que el tipus it.-cat.-moss. BORRON- no és
més que un dels colorits d’aquest irisat grup. No menys ben representat en la
toponímia italiana: a Toscana uns quants NLL Borra, i encara més Burrone i
Borronaccio; sense que hi manqui la variant dantesca bura: d’on Burello, Buralli (Pieri,
Top. della valle dell’Arno, 303-4). En fi el tipus primitiu BORRE que hem estudiat a
l’article Bor, supra, i Abò en PVArGc, com a nom de la tenebrosa Fou de Bor de
Cerdanya. En definitiva queda sòlidament demostrada la soca del passat llunyà del
Borró doble de la nostra toponímia”.
54) El Bornal (Erts).
55) Borrassa (Massana-Escàs).
56) Borrassica (vall d’Enclar).
57) La Borreva (Meritxell-Molleres).
58) Calm de Borrut. COROMINES (OnCat) “Nom de persona, propi del NE (...) Aquesta
família lèxica que s’ha estudiat en l’article borra del DECat (...)”.
59) Tossa de Braibal. COROMINES (OnCat) descarta una etimologia prèvia NP germànic
(exposada a ETC. II 27) i diu “N’assajo una altra, que almenys té fonament lèxic
205