Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
s’ha donat amb més intensitat. Tot això és a causa bàsicament del temps transcorregut
des del moment que un indret va rebre un nom i a l’oblit, l’evolució o mort de la llengua
o parla que el va fixar. Un fenomen que, de ben segur, ja degué produir-se almenys amb
l’arribada dels romans, que continuà de forma intensa durant l’Alta l’Edat Mitjana, que
probablement es reforçà amb l’expansió del cristianisme i que, tanmateix, encara
continua donant-se sobre mots que cauen en l’oblit.
Tot aquest trencaclosques lingüístic i històric fa bastant obscur (per no dir impossible) a
partir d’un cert moment en el temps l’estudi, la restitució i la interpretació etimològica
dels topònims preromans del nostre àmbit d’estudi basant-nos només amb anàlisis
internes de la nostra llengua. Així, mitjançant l’ús de les regles de la lingüística catalana
podem recular, amb molta sort, fins a formes arcaiques de derivació llatino-romànica,
però arriba un punt que aquesta via queda truncada ja que s’entra en la dimensió del
món no indoeuropeu i llavors, per proximitat territorial, pràcticament només es pot
recórrer a buscar paral·lelismes amb el basc (basc antic, protobasc o preprotobasc).
Així doncs, conscients de la complexitat laberíntica i de les limitacions metodològiques
d’abordar la interpretació de noms de lloc preromans només amb l’ajut de la lingüística,
també coneixedors que per aquest treball calia fer front a molts anys de creença o
convenciment d’etimologies possiblement equivocades, derivada de segles i segles
d’associacions etimològiques errònies o en algun cas potser, fins i tot, sospitosament
intencionades, i convençuts que calia intentar evitar caure en altres paranys encara
desconeguts de l’evolució de les parles que s’han succeït en el nostre territori, vàrem
creure convenient enfocar aquest projecte abordant l’estudi de la toponímia des d’una
nova òptica, diferent de la que tradicionalment s’ha portat a terme històricament. Aquest
nou enfocament de l’anàlisi toponímica havia de defugir al màxim d’incórrer en idees i
etimologies preconcebudes, i per fer això calia recórrer a un mètode d’estudi que,
d’entrada, tingués un punt de partida prou allunyat de la lingüística i que s’apropés a la
realitat física i/o històrica dels indrets designats pels topònims analitzats. El
procediment d’estudi, doncs, s’havia de fonamentar en una metodologia de treball
basada en la premissa que els noms de lloc molt sovint fan referència concreta a
característiques reals de l’indret que designen (morfologia del relleu, fenòmens que s’hi
donen, cromatisme, assentaments, etc.); és a dir, d’entrada havia de partir de l’anàlisi de
la fisiografia de cadascun dels paratges designats pels topònims estudiats
(reconeixement geològic, geomorfològic, geogràfic, històric, etc.).
La relació fisiografia-topònim sol ser bastant clara quan ens trobem davant de casos
catalans (veure exemples en les fotografies); no obstant, quan es treballa amb topònims
Engorjat del riu d’Auvinyà
Gran blocs desprès del serrat de l’estany d’Engolasters
Allau de terres enmig d’un bosc
Faucellers (St. Julià de Lòria)
Roc de Carcamanyà (Encamp)
12
Exemples de relació fisiogràfica versus topònim
Bosc de les allaus (Encamp)