Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.10. Grup ARCALÍS
Fisiografia
El pic d’Arcalís 1 és una magnífica muntanya de 2.776 metres, situada a l’extrem nord de la parròquia
d’Ordino, en la qual hi ha una bonica paret d’uns set-cents metres de desnivell. El cim forma part
d'una carena que va des del pic de l'Hortell fins al Cataperdís, i és travessada per la franja milonítica
de la falla de Merenç. Justament el brancal sud d’aquesta debilitat estructural és la causant que el pic
sobresurti imponent com una protuberància rocosa enmig d’aquesta carena. Aquest fet, conjuntament
amb un forat en la seva roca, també ha propiciat que la muntanya hagi estat utilitzada ancestralment
entre els pastors com a calendari i rellotge solar. Existeixen igualment al Pallars dos indrets
denominats Arcalís 1 que fisiogràficament també presenten grans roques (prominències rocoses). Una
és el poble d’Arcalís 1 que es situa damunt d’una antiga esllavissada de vessant que engloba grans
masses rocoses, i l’altra és el pla i el riu d’Arcalís 3 que es localitza al peu del pic de Gerri a la
Vallferrera.
Just al sud del Principat d’Andorra i ja a l’Alt Urgell es troba el poble d’Arcavell 2 , aquest
enclavament també es situa damunt d’un gran moviment de vessant amb presència d’importants
masses rocoses incloses dins del lòbul esllavissat; així mateix, les cicatrius de l’esllavissada també
configuren un escarpament que sobresurt en el relleu. Geogràficament el poble d’Arcavell 4 es situa
sota del Bony del Quíxol (protuberància rocosa), del roc del Senyaló (o Sunyaló) que correspon amb
l’escarpament lateral del gran moviment, així com altres grans ullals rocosos (com un existent al nord
de les bordes d’Escàs, a tocar el Runer). Aquesta característica geogràfica, l’emplaçament sota
aquestes grans protuberàncies rocoses, fa sospitar d’una possible relació amb el seu nom.
D’altra banda, apuntem que hem observat altres topònims, com Arcalló 3 , situat just per sota del Roc
dels Quatre Alcaldes (Alt Urgell), que sembla que també guarden relació amb noms indicatius de
punts amb referents petris (termes).
Fisiogràficament s’assenyala, doncs, la possibilitat que topònims de l’estil Arcalís, Arcavell, Arcalló
participin d’una arrel distinta de la llatina ARCA (caixa o cofre) ja que més aviat coincideixen amb
indrets amb importants ‘protuberàncies rocoses’.
Lingüísitca romànica
Amb el benentès que això no és romànic, sinó clarament preromà (i possiblement basc o en tot cas no
indoeuropeu), sembla força interessant la hipòtesi d’un origen preromà (bascoide) per a un nom com
Arcalís (la /l/ de l’actual Arcalís podria ser fruit d’una dissimilació a partir de la /r/ final de car/quer, a
través doncs d’una forma pretèrita com Arkaritz > Arcarís > Arcalís.
La terminació -vell (-velle) com Archavelle/Arcavell sembla que tal volta (però no és segur) no
correspongui al llatí VETERUM, sinó que, com la resta del nom (i de la sèrie), pugui ser d’origen
prellatí. Al capdavall seria el més coherent (son infreqüents, tot i que no impossibles, els noms
“híbrids”). I és que en la toponímia d’aquesta àrea geogràfica VETERE ha donat lloc a formes amb la
forma -VEDRA (Ternavedra ‘taberna vella’) o –VETRE (Castell-llebre: Castell Vetre, que prové del
llatí CASTRO VETERE, ‘castell vell’, essent l’evolució del terme llatí fins a vedre