Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica al territori a través dels noms de lloc
134) Ortafà. COROMINES (OnCat) dins de l’entrada HORTAFÀ inclou l’homònim
andorrà ORTAFÀ, assenyala per ambdós casos: “ETIM. Cpt. de Hort, llatí HORTUS, amb
un NP germ., que en germ. occid. tingué la forma masc. AFFO, i en gòtic AFA, -AN
(Först. 14)(...)”.
135) Orto Cuminal. Un dels signataris de l’acte de Concòrdia entre el bisbe de la Seu
d’Urgell (Arnau de Preixens) i els “homines vallis Andorre” de l’any 1176 és un tal P.
Bover de Orto Cuminal que consta dins De Loria
136) Torrente de Ortonedin (o de Ortoneda). Les afrontacions que es donen a l'AC.
St. Miquel de Ponts són: la muntanya Pino Milierus o Pinio Humilierus i el torrent que
baixa d’Ortoneda (possiblement corresponent amb el torrente de Ortonedin, recollit
per BOLÒS i HURTADO (2006). COROMINES (OnCat) assenyala dins de l’entrada
HORTÓ, HORTONS, HORTONEDA:”noms (...) relacionats avui amb Hort, però realment
derivats d’un radical diferent, que deu ser d’origen preromà. (...) ETIM. En definitiva,
tot plegat ha de venir del nom de planta preromà ART-, les diverses variants i
derivacions del qual vaig exposar en el DECat, I, 363-364: artos arag. i asturià; ARTIO-
(d’on el català arç), ARTIA (Salarça, mossàrab árča, etc.). Aquí en forma derivada
*ARTONE”.
137) Os. Ouosse (Urgellia 1, 2, 839 —document fals: principis segle XI), Auos
(Urgellia 9, 1.199 bis, 1102), Auuoss (Urgellia 9, 1.250, 1109), Euos (Urgellia 9, 1.262,
1110), Ehoss (Urgellia 9, 1.500, 1148), Eoss (Urgellia 9, 1.500, 1148), Aos (Urgellia 10,
1.519, 1154), Ahos (Urgellia 10, 1.542, 1159), Aos (Urgellia 10, 1.544, 1159), Aoss
(Urgellia 10, 1.563, 1162), Aos (Urgellia 10, 1.571, 1163), Aoss (Urgellia 10, 1.738,
1178). COROMINES (OnCat) assenyala: “Que és preromà és evident, i també que
pertany a les sèries de noms en –oss, com ja veié Meyer-Lübke (BDC XI, 8); però és
molt incert que pugui ser ‘gàl·lic’ i que terminés en –OSSO: ja és inconseqüent atribuir
valor provant a les –e de l’Acte de 839 (…), i negar-los-el ací (com li convé per a
aquesta tesi). En tot cas demostra ignorar que hi ha dues sèries diferents formant
compartiments estancs: noms en –òs amb ò oberta, nombrosíssims a tots vessants
pirinencs, els quals sí que podrien venir –ǪSSO (o –ǪSSE), i la sèrie menys nombrosa
en –ós, amb o tancada des de sempre, a la qual pertany aquest, junt amb alguns altres,
com Alós d’Isil, Araós, Escós, Berrós, Gramós, Anyós, Lanós (…). Sigui com vulgui és
molt menys probable per a aquest un origen ‘gàl·lic’ ni cèltic, que un parentiu
bascoide, o almenys preindoeuropeu; una posició prudent es pot limitar al que dic de
tota aquesta sèrie en Btr. Z. Nfg. VIII, 1907, 204. Pel que fa al radical d’aquest, en
particular, una guia de valor ja ens la podrà donar especialment la repetició del nom
ens la podrà donar especialment la repetició del nom en altres valls pirinenques. Un
‘hameau’ en el Bearn, agr. de Geronce, prop d’Oloron, que avui és Dous, però aquesta
D- és aglutinada de la prop. locativa ad- (com en el landès Dax AQUIS ‘a les aigües’),
car és absent de les mencions antigues: Oos any 1466, Doos no abans de 1572, i
justament la més antiga és Aoos any 1385, coincident amb el nostre (PRaymond, Di.
To. BPyr.).(…). El que resta possible i ben versemblant és un parentiu bascoide. Ara la
O- de l’Acte de 839, font tan venerable, encara que més tard hi domini tant una A-,
que pot resultar la dissimilació (cf. la var. Eós, mod. I ja 1092), ens indueix a admetre
que és germà de la sèrie Oveix, Ovís, Ovarra, Ovansa, i fins el NP castellà antic Oveco; i
també del modern Oix de l’alta Garrotxa que fou originàriament Ovoxe segons els
docs. Vegeu-ne més en les notes sobre aquests noms; sobretot el d’Ovís; i en particular
224