Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
toponímia preromana d’Andorra, es transformà de mica en mica en una ocupació
apassionant per intentar entendre (o recuperar) el significat dels nostres noms de lloc
més opacs mitjançant la comparació amb tants més topònims pirinencs com fos
possible.
2.3. Objecte d’estudi, estructura del treball i marc metodològic
És sabut que el desenvolupament de qualsevol tècnica té uns límits i que aquests sovint
vénen molt condicionats per la metodologia de treball utilitzada. Així, a l’inici d’emprar
un sistema de recerca novador se solen obtenir els descobriments més espectaculars; no
obstant amb el temps, i a mesura que aquests s’acosten als límits de la tècnica, els
progressos solen ser més minsos, més dificultosos i, fins i tot, hi ha el risc d’arribar a un
atzucac. Llavors, per avançar i obtenir nous resultats és imprescindible canviar de
tècnica o de metodologia de treball. Actualment el coneixement lingüístic que es té del
món preromà de l’Alt Pirineu català sembla minso; no obstant, quan hom furga en
l’arqueologia, la història, la toponímia, l’antropologia, la geologia, la genètica, etc.
s’adona que en els darrers temps s’han efectuat importants avenços i descobriments que,
directament o de retruc, aporten informació valuosíssima del passat d’aquest territori.
Per tant, estem en condicions per afirmar que aquesta sensació de desconeixement és
possiblement relativa ja que, efectivament, de dades palpables de l’antigor se’n disposa;
el problema, i és aquí on segurament rau l’aparent sensació de manca de coneixement,
és que aquestes informacions es troben avui en dia esgarriades en diferents branques i
especialitats del saber. Cal, doncs, cercar i ordenar totes aquestes dades i, un cop fet
això, reinterpretar-les interdisciplinàriament; és a dir, cal canviar de tècnica de treball
per obtenir resultats nous i així poder avançar de forma conjunta en el coneixement del
món preromà del nostre àmbit territorial.
Lingüísticament és acceptat per Andorra, i per extensió a la resta de l’Alt Pirineu català,
l’existència en el passat d’una o unes llengües preromanes no indoeuropees diferents de
l’iber, unes llengües que han estat relacionades amb el basc antic i que actualment hi ha
tendència a denominar-les llengües pirinenques o perieusquèriques; acceptant-ne, per
tant una filiació bascoide. Sabem molt poques coses d’aquests antics parlars ja que no
ens n’ha arribat cap testimoni escrit. Tot i això, un dels camps que ha preservat un llegat
més interessant és el de la toponímia. Malauradament, els topònims heretats d’aquest
passat solen ser els més difícils d’interpretar. D’entrada, difícils de per sí, pel sol fet de
ser d’una (o unes) llengua preromana extingida a l’Alt Pirineu català com a mínim fa
vuit segles (Coromines ja assenyalà que al Pallars hi persistí una llengua bascoide fins
als segles X-XI), però també complexos perquè a part de l’evolució o dialectalisme
intern d’aquells antics parlars mentre eren vius, se’ls hi ha de sumar les modificacions
intrínseques d’adaptació fonètica i d’alfabet (també ortografia) derivats dels canvis i
evolucions de les llengües que s’han donat en aquest territori (llatí, català), així com
dels contactes o aculturacions que han tingut els pobles d’aquestes contrades
(iberització, romanització, cristianització, occidentalització, etc.).
Tot aquest recorregut històric ha comportat que amb els segles i amb la mort en el
nostre territori de les antigues llengües preromanes s’hagin produït sovint associacions
etimològiques errònies. Al Principat d’Andorra, així com a la resta del Pirineu, sobre la
toponímia més antiga, habitualment la preromana, és justament on aquest esbiaixament
del sentit dels noms de lloc, que condueix a interpretacions etimològiques equivocades,
11