Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
En aquest sentit COROMINES (OnCat, II, 189-190) cita un dels topònims recollits per MITXELENA
(1953) en el seu conegut llibre Apellidos Vascos. El topònim al que fa referència és en navarrès antic
Sansoain Andurra (1446). Però recorda Coromines que andur no és més que un hàpax inclòs en el
text biscaí Refranes y Sentencias de 1596. Mai més s’ha documentat en cap altre text clàssic i és per
això que sempre queda la sospita que sigui un préstec de l’arabisme castellà (h)andorra, -dorrear,
-rrera (DECH I, 261b-262a). Així doncs, Coromines no relaciona el topònim amb aquesta base, però
segons AGUD i TOVAR (1988) davant la constatació que andur és previ a les formes aindur i aidur,
Coromines se sent inclinat a revisar la seva etimologia aràbiga del castellà andorra ‘dona ordinària,
roïna´(s. XIV, etc.) del seu Diccionario (1, 207), que creu més aviat preromà o bascoide que aràbic.
MITXELENA (OEH, s.v. handur), recull la paraula com a pròpia del biscaí arcàic (ja s’ha comentat
més amunt que apareix una única vegada a Refranes y Sentecias) i citant la toponímia de Navarra,
assenyala que també es documenta com epítet a Nardués Andurra. També cita a ARZAMENDI
(1985) i recull els següents exemples: “La pieça de Yturrandur [= ‘fuente mezquina’] (1258)”, “El
nostro mont de Andurra (1257)”, “Iturr andurra (1222)” (...). Així mateix, es troba en el nom d’un
arbre o arbust, el ‘sanguinyol’, anomenat també ‘arbre maleït’ (zuhain madarikatu): zuhandur,
literalment ‘fusta, arbre roí”, zuandor, zumandor...”
Per tant, en basc és immediat relacionar Andorra amb Andurra, una altra cosa és que tinguin el mateix
origen etimològic.
Cites recollides de les Obras Completas de Mitxelena sobre l’hàpax andur:
1. andur ‘escaso’
1.1. MITXELENA (OC IX. ONOMÁSTICA, 1. Apellidos vascos, 1953, 1973, pág. 55): “53b.
andur «ruin» (RS 126): Urandurraga; top. Iturrandur (Arróniz, Lacarra, 254), Sansoain Andurra
(Nav. 1446), Nardues Andurra (Nav., actual). Debe tener un valor análogo al de Mezquina (v.
449) y sirvió para distinguir entre sí poblaciones del mismo nombre. Y aunque el adjetivo sólo
está atestiguado, al parecer una vez, en vizc. ant., tuvo sin duda más amplia difusión a juzgar por
el compuesto zu(h)andor (guip., lab., sul.) «cornejo común», llamado también zuhain madarikatu
lit. «árbol maldito», designaciones que se explican fácilmente por las leyendas relacionadas con
este árbol. Cf. MITXELENA, FLV 1 (1969), 16 y 46, n. 36. Tal vez Zugarramurdi en Navarra,
nombre del que me falta documentación antigua, sea zu(h)ar + andur + -d(o)i.
1.2. MITXELENA (OC IX. ONOMÁSTICA. Apéndice. Notas sobre los nombres de persona en
la Navarra medieval, pág. 517, en nota al pie): “En toponimia para ‘escaso’, etc., se encuentran
también andur (mont de Andurra, 375, 1257), urri (Vassaurri 478, 1284), etc.”
1.3. . MITXELENA (OC IX. ONOMÁSTICA. 24. Notas lingüísticas a Colección diplomática de
Irache (1969), pág. 481): “13. El vasco ant. andur, «ruin» en los Refranes vizcaínos de 1596,
debió de ser conocido en un tiempo por todo el país. Este adjetivo explica el top. Iturr Andurra
(323, h. 1225) ‘la fuente mezquina’: cf. el apellido vizcaíno Huandurraga, con la misma
referencia a la escasez de agua. García Larragueta 375, 1257, documenta el nostro mont de
Andurra en Leache y, como epíteto, lo hallamos en Navarra en Nardués Andurra, Sansoain
Andurra en 1446. En esa calidad entra en el nombre de un árbol o arbusto, el ‘cornejo’, llamado
también ‘árbol maldito’ (zuhain madarikatu) y asociado en la mente popular con varias leyendas:
zuhandur, lit. ‘madera, árbol ruin’, que aparece ya en Sauguis, s. XVII, y Pouvreau explicaba
como «sorte de bois difficile a rompre», guip. Ataun, vizc. Oñate zuandor, guip. de Arrona
zumandor, alavés (Otazu) zurrandór «Cornus sanguinea»,63 etc.”
68