Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
vessants afavorint el desmantellament, la incisió fluvial i, consegüentment, la
desconnexió de molts dels antics materials glacials. És per aquest motiu que
fisiogràficament el sector sud del país, parròquia de Sant Julià de Lòria, així com la
resta de vall de la Valira fins a la confluència amb el Segre, destaca més pels trets
geomorfològics fluvials que no pas pels glacials i també per la important concentració
de grans esllavissades amb un origen sovint relacionat amb ajustaments tectònics en els
seus vessants (Certers, Aixirivall, Auvinyà, Juberri, Arcavell, Arduix, Morters, etc.).
4.2.2.2. Relleu postglacial i els fenòmens erosius
El relleu postglacial és el que es dóna després de la retirada de les glaceres quaternàries
fins als nostres dies. Si bé cal tenir present que aquests processos modelen el paisatge
amb un relleu característic no solen esborrar del tot les grans formes glacials prèvies.
Amb la retirada de les glaceres, l’activitat relacionada amb les inestabilitats del terreny
s’accentua i guanya protagonisme a causa de la disponibilitat de material remobilitzable
en els vessants (principalment tills), així com pel canvi de nivell de base i els
consegüents processos de regularització de les morfologies heretades fins assolir un nou
punt d’equilibri. El resultat de tot plegat és un increment dels fenòmens relacionats amb
la dinàmica de vessants, l’activitat fluvial, torrencial, i també la perpetuació de
l’activitat nival durant els mesos freds, però ara més restringida a cotes més elevades.
Uns camps on han quedat guardats uns tresors toponímics extremadament valuosíssims
són els que fan referència a la dinàmica de vessants (esllavissades, despreniments, etc.),
la fluvio-torrencial (torrentades, desbordaments, corrents d’arrossegalls, etc.) i la nival
(allaus de neu). Això es deu a que probablement corresponen a un seguit d’àmbits on és
palpable observar l’activitat, la ciclicitat i la potència –en alguns casos destructora- de
les forces de la naturalesa. De fet, la fossilització en un territori de noms de lloc
vinculats a episodis d’aquesta índole ens indica que aquest tipus de fenòmens són
propensos a ser recordats durant generacions mitjançant la seva fixació en la toponímia
local.
Al Principat d’Andorra, com a país de muntanya, l’activitat dels fenòmens precursors
dels canvis en el modelat geomorfològic del paisatge es troben arreu: a les parets
rocoses dels vessants s’hi donen despreniments, als vessants amb col·luvions s’hi
produeixen esllavissades, a les pales amb acumulacions considerables de neu s’hi
desencadenen allaus, en els fons de vall els rius periòdicament desborden i inunden les
planes adjacents, en els torrents provinents de valls laterals o conques secundàries s’hi
generen corrents d’arrossegalls, avingudes sobtades i acumulacions al seu peu en forma
de cons de dejecció.
Un dels fenòmens relacionats amb la dinàmica de vessants més problemàtics, tant pels
estralls que pot causar com pels nombrosos sectors on es presenta, és el que fa
referència als despreniments. Els despreniments són normalment el resultat del
desenganxament d’una massa pètria d’una paret amb fort pendent, és a dir un penyasegat
(a Andorra baser, basera o també escall o escoll), i la seva caiguda lliure o amb
rebots i rodament. El més habitual és que quan la massa despresa impacta contra la
superfície del terreny es trenqui i fragmenti en blocs de mida més petita. El resultat de
l’acumulació dels blocs caiguts al peu dels escarpaments rocosos són les anomenades
tarteres o tarters (com les presents per exemple entre el Solà d’Enclar, d’Andorra la
26