Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
fins aproximadament l’any 1000; les opinions de Menéndez Pidal i Julio Caro Baroja en
el sentit que les parles pirenaiques d’orient i occident estaven emparentades en època
preromana; o testimonis literaris com els recollits pel professor Jacques ALLIÈRES
(1977) en el llibret Les basques (Que sais-je?, Presses Universitaires de France)
referents a la Val d’Aran i reproduïts per Patri URQUIZU (2013, Gramática de la
Lengua Vasca, UNED, Madrid).
4.4.1.2. Orígens
El basc és una llengua no indoeuropea, tots els intents per buscar un origen diferent del
lloc que ocupa actualment han fracassat. Els estudis tipològics l’han relacionat amb
llengües caucàsiques o del nord d’Àfrica (bereber) i d’aquí s’ha volgut buscar un
parentiu genètic que no ha pogut recolzar-se amb cap base filològica. En aquest sentit,
s’indica que la tipologia no serveix per buscar parentius lingüístics; per exemple seguint
la classificació que proposa Greenberg per la tipologia de les llengües segons l’ordre
dels seus elements que componen la frase el llatí és una llengua (Subjecte Objecte Verb)
SOV i també ho és l’eusquera... però és molt clar que ni una ni l’altre tenen un parentiu
genètic. D’altra banda, les llengües derivades del llatí són totes del tipus SVO. És a dir,
que el llatí i l’eusquera semblarien en aquest sentit relacionats tipològicament (llengües
SOV) i tot i això les llengües romàniques, no, el que és un contrasentit: si la llengua
mare està relacionada, les derivades també ho han de ser. Si les llengües derivades no
ho estan, la llengua mare tampoc ho hauria d’estar. Aquí l’estudi tipològic no resulta
pertinent per donar llum sobre l’origen de l’eusquera.
I seguint endavant amb el raonament, de la mateixa manera que d’una llengua SOV com
el llatí, es poden derivar llengües actuals SVO, com les romàniques; també pot passar
que una llengua que en l’actualitat és SOV com l’eusquera pugui haver-se derivat d’una
llengua anterior de característiques tipològiques diferents. En el cas de l’eusquera, al no
tenir una llengua font diferent a ella mateixa de la qual derivar la seva evolució, diem
que és heretada d’un estat de llengua anterior que s’ha anomenat de diferents formes
segons el moment històric al qual es faci referència; així seguint la terminologia
utilitzada per Mitxelena, anomenem ‘eusquera arcaic’ l’eusquera que es parlava als
segles I, II i III, en plena època de dominació romana i ‘protoeusquera’ o ‘protobasc’ a
l’eusquera parlat abans de la llatinització i conseqüentment romanització.
Doncs bé, TRASK (1977) després d’estudiar el verb sintètic conclou que amb tota
probabilitat l’eusquera en els seus orígens no era una llengua SOV, sinó VSO, pel que
tots els parentius tipològics amb llengües kartvelianes (del Caucas) basats en aquest
índex SOV queden sense raó de ser.
De la mateixa forma, els estudis que vinculaven el basc amb l’iber (per ser llengües
veïnes i tenir una fonètica similar) també es van veure abocats al fracàs quan Manuel
51