Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
Lingüística preromana (basc)
Les explicacions fisiogràfiques adduïdes semblen confirmar i demostren l’existència d’un hidrònim
Noguera amb una extensió geogràfica ben delimitada en una sèrie de valls pirinenques veïnes. No
obstant, intuïtivament des del punt de vista de la filologia basca res no es pot aportar al seu origen
perquè no existeix cap veu semblant en eusquera amb un valor semàntic similar.
És cert que podria suggerir-se una certa relació amb veus com uher, uhar... ‘aigua tèrbola’, i altres de
significat hidronímic amb ug-, però totes elles són compostos relativament recents a partir del basc ur.
‘Torrent de muntanya’ en el basc modern és uhar; el qual, a més a més, sovint és pronunciat ugar
(Ugazagia 12 , Ugarana 13 , Ugarra 14 , etc.) ja que la ‘h’ intervocàlica es pronuncia ‘g’, o ‘k’, tal com
passava en l’extingit dialecte de la vall del Roncal, ukar , o també amb pèrdua de la k: uar –Uarca 15 -).
Per tant, els compostos actuals bascos amb ug- no ens permeten aproximar-nos a l’antic topònim
Noguera. Així mateix, potser tampoc no s’hauria de descartar la possibilitat que s’haguessin pogut
esdevenir evolucions paral·leles amb resultats similars a banda i banda del Pirineu. Amb tot, sembla
que Noguera i altres hidrònims antics d’Andorra (com Enugall) no poden ser explicats com una
formació *EN + UG + sufix, entre altres raons, per no ser UG una arrel hidronímica eusquèrica antiga.
Conclusions
Dintre de l’article la Noguera 1 COROMINES (OnCat) ja va exposar que els rius pirinencs així
anomenats devien presentar una arrel diferent de NUCARIA, en part justificant-ho perquè en les
mencions medievals (s. VIII-IX) aquests cursos d’aigua ja apareixien escrits com a Nocaria 772,
Nocharia 833, Nogaria 834, Nocariae 866, etc. quan en aquell moment el llatí vulgar ja havia
evolucionat NUCARIA cap a *NUX i també perquè en català la forma antiga per denominar l’arbre és
noguer (essent també localment la més estesa). Així mateix, Coromines ja va plantejar-se que aquest
nom devia estar relacionat amb alguna característica del riu, en concret va associar-ho a que eren
navegables tot apuntant un ètim AMNIS NAU(I)CARIA (atenent que alguns d’aquests rius eren
utilitzats antigament, mitjançant rais, per al transport fluvial de la fusta). No obstant, hidràulicament
no tots aquests rius són tant clarament navegables, essent per tant, aquesta una característica
fisiogràfica un pèl coixa. Hi ha, en canvi, un altre tret fisiogràfic que comparteixen tots aquests cursos
fluvials, és que són ‘rius de muntanya’. Així mateix, també hem observat a través d’una l’anàlisi
fisiogràfica comparativa que curiosament hi ha tot un seguit d’indrets que es caracteritzen per ser
surgències càrstiques coincidents amb naixements de rius, zones de mulleres o barrancs de muntanya
que també presenten topònims semblants al nom dels rius pallaresos (Castellar de n’Hug amb les
Fonts del Llobregat, Ogassa amb la Font Grossa, Enugall 10 corresponent a l’antic nom de Nagol,
Noguilles 4 partida d’Artedó amb morfologies erosives per l’aigua -aixaragallaments-, etc.). Aquesta
coincidència, des d’un punt de vista naturalístic (geològic, biològic), és aparentment massa forçada
per semblar fortuïta, ja que sembla que en aquests noms no es poden pas relacionar amb la presència
de Juglans regia, ens condueix a establir, a priori, la hipòtesi que alguns d’aquests topònims podrien
correspondre a hidrònims.
D’altra banda, tot i que la lingüística catalana apunta que havent-hi alternatives més elementals, la
prudència aconsella de preferir aquestes darreres abans que explicacions més incertes, creiem que és
convenient posar en relleu l’existència d’un seguit d’altres topònims que tenen la presència del lexema
‘nou’ 19 (també noc o nos) ja que fisiogràficament representen una sèrie clarament ben definida i
relacionada amb la presència d’aigua. Aquests topònims històricament han estat interpretats com el
‘fruit de la nou’ també ‘el nombre nou’ o a partir del llatí *NAUCU (derivat de NAVIS); tot i això,
actualment podem apuntar que fisiogràficament hi ha una sèrie de casos (potser no tots, això només es
pot avaluar l’elaboració d’una bona anàlisi fisiogràfica de l’indret designat pel topònim o l’existència
de documentació antiga) que responen a una característica comuna: la presència d’aigua, ja siguin
salts d’aigua, estanys o fonts.
167