Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.5. Grup BOR
Fisiografia
El borrissol és la mala herba que creix als horts per excés d’humitat, els pastors d’Andorra també
anomenen borra a l’herba fina que creix als prats i que les vaques no es mengen, aquest terme també
és utilitzat per anomenar de forma general la brutícia o la pols que s’acumula en els indrets; així
mateix la borrufa és la nevada transportada pel vent, és a dir, els borrons de neu que el torb arrossega
des del nord del país cap al sud.
D’altra banda, es detecten una sèrie d’altres noms que semblen respondre a realitats diferent; per
exemple Manel RIERA (1992: 170) va recollir del parlar d’Andorra que burs és una ‘font a terra amb
un gran doll d’aigua’, el mateix RIERA (1992: 159) va indicar que a Andorra s’utilitzava la variant
borbolla per anomenar una bombolla.
A Andorra hi ha, també, paratges anomenats Bor 1 (Gorges de la Bor 1 , riu de la Bor 1 );
fisiogràficament, però aquests indrets es caracteritzen per coincidir amb passos o conductes estrets,
per on emana aigua de forma sorollosa i turbulenta (a borbolls, com en ebullició: amb molta escuma i
bombolles). A prop d’Andorra, a la Cerdanya, hi ha la Fou de Bor 1 que és una cova per on brolla
aigua quan el sistema càrstic del torrent del mateix nom és alt. Hi ha igualment en terres catalanes
fonts cabaloses que criden l’atenció perquè reben noms de l’estil Bordonera 2 o també indrets amb tolls
i salts d’aigua, com per exemple, a Borredà 3 (Berguedà).
Així mateix, al Principat d’Andorra també hi ha un indret anomenat calm de Borrut 4 des d’on neix per
un vessant el riu del Gargallet (amb unes incisions torrencials molt marcades) i per l’altre el riu de
Caborreu que també destaca per una important dinàmica torrencial i perquè en la seva capçalera hi
arrenca un rec que dóna aigua cap als prats del terme d’Arcavell (Alt Urgell).
Fisiogràficament sembla, doncs, poder-se interpretar una relació física directe entre pas estret
(conducte, fou, cova, forat, engorjat, barranc), emanar o rajar líquid sorollosament a borbolls, fent
bombolles, esbornacs o esvorancs i el nom que reben alguns indrets on es donen aquests fenòmens.
Lingüística romànica
El terme bor o bur o borb o similars més aviat fa tota la impressió de ser onomatopeic, reproduint el
soroll de l’aigua brollant o borbollejant. En ésser de tipus onomatopeic, és quasi normal, o natural,
que en altres idiomes (cf. infra l’opinió d’Ibarretxe en relació amb el basc) el terme sigui semblant o
idèntic.
Lingüística preromana (basc)
IBARRETXE (2012: 156) assenyala l’existència de les onomatopeies basques bor-bor i bur-bur
utilitzades justament per designar l’ebullició de l’aigua. Efectivament bor-bor és una onomatopeia
utilitzada en la zona basca amb el sentit ‘ebullició’, però tractant-se d’un so onomatopèic sembla
arriscat relacionar qualsevol so bor-bor / bur-bur amb l’eusquera. Amb tot, és evident que es tracta
d’una paraula preromana.
Tot seguit es recullen alguns usos, accepcions i exemples d’aquestes veus:
LOPEZ-MUGARTZA (2008: 236) inclou un petit diàleg de l’any 1986 amb l’antic alcalde d’Isaba,
Sr. Orestes Tapia, en el que apareix la paraula borbotón:
«—Y había una fuentica por aquí… ¿no? —nik egin galdera eta Orestes Tapia
jaunak erantzun—
—Sí aquí, por aquí hay unos ibonicos…
—Entonces hemos quedado que los ibones son como unas fuentes o así… ¿no? —neronek—
—Sí, unas fuentes que salen…
—A borbotones igual…
—Sí, de abajo para arriba… por eso llamamos Los Ibones.»
89