Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.2. Grup L’ENSEGUR, SEGUDET
Fisiografia
Tot i que freqüentment indrets que reben noms de l’estil segur, segura puguin fer referència a una
sèrie relacionada amb paratges vigilats o segurs, ja sigui per la presència de castells, fortificacions o
guàrdies (Montsegur 1 , Castell de Segura 2 , etc.), fisiogràficament en la nostra àrea d’estudi assenyalem
que sembla observar-se una altra sèrie que respon a indrets amb presència d’aigua en moviment (rius i
torrents).
A la parròquia d’Ordino, per exemple, dels contraforts del massís calcari del Casamanya baixen, entre
altres cursos, el riu de l’Ensegur 3 i el de Segudet 4 ; el segon d’aquest rius, tot i tenir una conca
hidrogràfica més gran, presenta un nom diminutiu, possiblement perquè a causa dels processos
càrstics que es donen en aquesta àrea, el seu cabal proporcionalment és menys important que el
primer. Aquesta sèrie de topònims que contenen segú(r) no només es limita al Pirineu, arreu dels
Països Catalans trobem riberes, rius o valls per on discorren cursos d’aigua amb noms com Segura 5 ,
Segúries 6 , etc. Fins i tot, paisatgísticament en algunes ocasions també es dóna el fet que aquests
cursos retallen i segmenten imponents serres, de manera que sembla que surten del seu interior.
Exemples d’això són el Montsec 7 , tallat per la Noguera Pallaresa i la Noguera Ribagorçana, on s’han
generat els formidables congostos de Terradets i Mont-rebei; també el Mont Roig-Serra Carbonera,
mossegat pel Segre 8 (mencions catalanes antigues: Segure 952, Segor 1050), i esculpint els engorjats
de Montgai-Camarasa; o la Noguera Pallaresa i el Flamisell, retallant el congost de Collegats i
d’Erinyà, a prop de la Pobla de Segur 9 .
Lingüística romànica (català)
Està ben vista, d’entrada, la necessària distinció entre els Segur legítims (amb “r” etimològica i
documentada; tinguem present que l’emmudiment general de la pronúncia de /r/ final es produeix a
finals de l’Edat Mitjana o fins i tot en acabat aquest període –per això es conserva en valencià) i els
espuris, en què la interpretació d’una fortificació “segura” és falsa i, sobretot, no recolzada per la
documentació (és el cas, ben estudiat per COROMINES ja als ETC, de la coneguda vila pallaresa que
hauria de ser la Pobla de Segú). Dit això, ja és més incert (però no pas impossible, i fins i tot, segons
determinats punts de vista, potser probable) de relacionar –amb els darrers casos, no pas amb els
Segur-Segura certs, evidentment– els topònims (sobretot hidrònims) amb l’arrel preromana Seg-, la
qual tanmateix, es desenvolupa pel que fa al vocalisme tònic amb vocal posterior (és a dir, amb
variants /o/ o bé /u/; l’exemple paradigmàtic n’és l’antic nom del riu Segre < Ségorem –cf. la versió
llatina Sícoris). No pas, doncs, compte, amb vocalisme anterior (/e/), la qual cosa hauria de dur-nos,
amb un punt més que raonable de prudència, a deixar eventualment fora d’aquest grup i d’aquestes
explicacions els noms del tipus Segueró (que, per la seva banda, puguin ser explicats com a simples
diminutius de seguer, nom –també topònim tal qual: Seguer– que té diverses hipòtesis etimològiques,
entre les quals destaquen la que hi entén el substantiu dialectal seguer ‘rusc d’abelles’ i la que parteix
d’un antropònim germànic –visigot– del tipus Sig-hari).
Lingüística preromana (basc)
Una possible arrel preromana segur- (l’Ensegur, Segudet) no sembla que pugui ser emparentable amb
arrels basques. El nom Segura està molt estès en la zona basca, però no és explicable a través de
l’eusquera.
GROSCLAUDE (1991: 39) cita una granja anomenada Cète entre Vielleségure i Mourenx (Carte IGN
74