Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
desenvolupament d'un nou sistema ramader transhumant de llarg recorregut (SALES i
SALAZAR, 2013).
A banda de la seva seu atípica, el bisbat d'Urgell presenta una altra particularitat que el
fa pràcticament únic en relació a altres realitats administratives del Pirineu, i és el seu
desenvolupament en sentit paral·lel a l'eix de la serralada. Històricament, la projecció
territorial de les entitats político-administratives pirinenques ha estat de nord a sud,
d'acord amb l'orientació dels principals cursos fluvials. En el cas del bisbat d'Urgell,
aquesta projecció ja s'havia iniciat amb la mateixa definició de la seu episcopal, situada
a l'oest del principal referent urbà del territori, que havia estat Iulia Lybica, i si bé tot
sembla indicar que l'antiga ciutat romana mantindria una certa superioritat jeràrquica en
relació a Urgell —tal com ho mostra l'ajusticiament a Llívia dels bisbes possiblement
urgellencs Jacint i Nambad, el primer empresonat entre 672 i 680 i el segon cremat el
731 (BARAUT et al., 1998-2001: 32-33)—, a la llarga el paper preeminent d'Urgell en
un important sector del Pirineu —que englobava també les valls d'Andorra—
s'imposaria de la mà de la seva condició de seu episcopal.
Què va pesar en la decisió de crear una seu episcopal pirinenca en un indret sense
precedents urbans aparents, i com a mínim sense el prestigi del gran referent urbà que
havia estat Iulia Lybica? Més enllà de les consideracions defensives o de la importància
de les carrerades transhumants, el trasllat del referent religiós cap a ponent podria
relacionar-se en alguna mesura amb la particular projecció territorial del bisbat cap a
ponent. Hi ha una sèrie d'indicis que ens fan pensar que en època tardoantiga el Pallars
va experimentar una retracció de l'empremta cultural i civilitzadora deixada pels
romans. Aquest procés, que aniria més enllà de l'esllanguiment de la vida urbana de
Iulia Lybica, passaria pel possible abandó de l'antic nucli romà d'Aeso (GARCÉS i
REYES, 2014: 141-144), la possible creació d'un cinturó de fortificacions al seu voltant,
plasmat en sèries toponímiques que fan referència a aquest tipus d'emplaçaments
militars —Clues/clausurae al voltant de la serra del Montsec, Ciutats/civitates al voltant
de les línies de carena que separen les conques del Segre i de la Noguera Pallaresa i fins
i tot un topònim, Llimiana, derivat directament del concepte romà de frontera, limes— o
l'existència, també en relació a l'àmbit del Montsec i en una ubicació allunyada tant de
les pautes de l'assentament rural d'època antiga com de les pròpies de l'alta edat mitjana,
i en un àmbit amb certes connotacions defensives (ALEGRÍA i SANCHO, 2015). Dins
d'aquest mateix plantejament de retracció dels elements civilitzadors d'època romana, no
s'hi podrien encabir, igualment, les argumentacions lingüístiques de Coromines? Segons
aquest autor, el Pallars hauria estat un dels darrers refugis de les llengües "bascoides"
del sector oriental del Pirineu, on s'hi parlaria en coexistència amb els dialectes
romànics fins al segle X-XI (COROMINES, ETC: 121). En aquest sentit, l'Església
urgellenca hauria pogut formar part, com en altres llocs, de l'aparell del nou regne
visigot —hereu en molts sentits de l'administració hispanoromana— desplegat per
incorporar a la monarquia aquelles comunitats que, o bé s'havien mantingut
relativament impermeables a la cultura romana, o bé havien recuperat l'anterior substrat
indígena quan els controls de l'estat romà s'afebliren a partir del segle V dC. En
qualsevol cas, només ens resta la toponímia per determinar les possibles particularitats
lingüístiques de les comunitats pallareses en la tardoantiguitat ja que, potser a diferència
dels seus romanitzats veïns orientals, la seva realitat socioeconòmica no hauria fet
necessària l'ús de l'escriptura, tal com plantegen ARBUÉS i OLIVER (2003: 570-571).
Serà la plena integració d'aquests territoris a l'estructura administrativa civil i religiosa
46