Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
En aparent contradicció a aquesta intensificació de la presència i de l'assentament humà
sobre el territori estudiat —el fenomen del megalitisme a l'Alt Urgell n'és un clar
testimoni amb la presència, precisament a les portes d'Andorra, d'algunes de les tombes
megalítiques més elevades de Catalunya (TARRÚS, 2010: 207)—, durant aquesta
etapa, que situem en l'horitzó cultural del bronze inicial i mitjà, es documenten
importants transformacions en les formes d'hàbitat pròpies de les comunitats
neolítiques, amb la disgregació i la desaparició dels seus grans assentaments, com el de
Juberri, i el desplaçament del poblament en àrees muntanyoses i de vessant, amb
assentaments més petits i una reocupació de coves i abrics de funcionalitat diversa, que
pot estar dedicada a l'hàbitat, al refugi temporal o a una utilització funerària, tot i que
també es documenta una continuïtat de l'hàbitat a l'aire lliure (MOLIST, 2003a: 188-
189; MARTÍN et al., 2003: 310-311).
En el cas de les valls d'Andorra, aquest horitzó cultural es registra només en jaciments
situats a l'aire lliure, almenys fins al moment actual, específicament a Enclar i el Cedre,
tots dos a l'actual parròquia d'Andorra la Vella. Tots dos jaciments es corresponen amb
llocs d'hàbitat amb una ubicació que respondria, d'entrada, a la proximitat de l'aigua i
dels recursos més que a motivacions de caire estratègic (LLOVERA et al., 1997: 82-
84). També al bronze mitjà correspon la fossa dels Prats, a l'actual parròquia de Canillo,
amb una cronologia del segle XIV aC i una funcionalitat no prou aclarida, si bé
semblaria més aviat vinculada a l'univers ritual, amb cinc recipients ceràmics de mides
diferents i amb evidències d'haver contingut cereals en gra o espiga, cervesa, llavors
d'estramoni, emprada com a planta medicinal o de caràcter ritual, productes làctics i
bolets i falgueres (YÁÑEZ et al., 2001-2002), que ens parlen de pràctiques agrícoles
més o menys evolucionades i del possible consum de productes anomenats secundaris,
com ara els làctics. Paral·lelament, les anàlisis de les torberes a alta muntanya ens
indiquen la gran expansió experimentada per la ramaderia arran dels indicadors de la
desforestació, que solen anar-hi vinculats i que coneixen un progressiu increment a
partir de finals del IV mil·lenni aC que, des de finals del III mil·lenni s'accelerarien de
forma notable. Aquests indicadors plantegen el desenvolupament d'un sistema itinerant
a alta muntanya amb freqüentacions cada vegada més altes, vinculat amb un sistema
transhumant de curt abast (MIRAS et al., 2007: 298). Finalment, fora de la vall, la
troballa recent de la cova sepulcral de Montanissell, datada del segle XV aC, planteja
una procedència forana dels individus enterrats, de més enllà del Pirineu, fet que
implicaria la coexistència de grups seminòmades amb els assentats al territori des de
temps més antic i, anant una mica més enllà, la coexistència d'un variat mosaic de
comportaments culturals i l'absència de grans conflictes arran de rivalitats territorials
(ARMENTANO et al., 2008).
4.3.5. Primers poblats de caire protourbà
En qualsevol cas, i malgrat l'arribada esporàdica d'influències vingudes de més enllà del
Pirineu i de la Mediterrània, a mitjan del II mil·lenni aC les poblacions del nord-est
peninsular es mantenen en uns estadis poc dinàmics, amb un fons homogeni, de caràcter
indígena i conservador i sense un clar compromís territorial (PONS, 2005: 69-70). A
partir de finals del II mil·lenni, però, es detecten per tot el nord-est peninsular
importants transformacions i canvis en el comportament de les poblacions establertes,
amb la presència de poblacions de nova planta, nous tipus ceràmics i l'extensió de grans
necròpolis amb el nou ritus de la incineració (PONS, 2005: 74), que implica una notable
37