Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
Naturalment, si no es troba cap topònim en eusquera no vol pas dir que no s’hi hagi
parlat mai, sinó que si s’hi va parlar va ser en una època que queda completament fora
de l’abast de l’algoritme matemàtic. Aquesta és la situació de l’eusquera en el Pirineu,
principalment el sector més oriental. Si es va parlar eusquera, com és la nostra opinió, i
la pèrdua va donar-se en l’època arcaica o fins i tot posterior, en els segles del període
obscur (segles IV-X; cf. mapa de Menéndez Pidal), no hi hauria possibilitat real de
demostrar amb proves toponímiques que en aquesta zona es va parlar eusquera, si no és
perquè la casualitat i la providència ens hagi conservat intactes, o bé, inscripcions en
pedra, ploms, ceràmiques, etc., o bé, alguns topònims que ens resultin diàfans i que no
hagin sofert els avatars de les diferents còpies i errors d’interpretació dels notaris i/o
monjos a través dels segles.
Imaginem-nos un escrivà romà o arromançat que desconeix la llengua del lloc
transcrivint un topònim de boca d’un habitant que desconeix el llatí o la llengua romanç.
Un fet semblant va passar al segle XV a un viatger alemany anomenat Arnold von
Harff. Aquest peregrí va passar pel País Basc i va elaborar un petit diccionari alemanyeusquera
en el que les paraules basques s’escrivien seguint les lleis ortogràfiques de
l’alemany i tal com entenia el que escoltava. Una paraula basca (ura, etxeko jauna)
escrita en alemany (oyra, hytzokosanna) queda desfigurada. En tot cas, no fa falta que
l’escrivent sigui de molt lluny, un notari veí gascó o francès, per exemple, pot
emmascarar el nom d’una població netament basca com Herriburu (barri de Saint-Pée-
Sûr-Nivelle, a Lapurdi, País Basc francès), donant-li el nom de Cherchebruit, perquè és
així com entén el que escolta i és així com ho escriu ja que les seves regles
ortogràfiques no són les més adequades per l’eusquera, tot i que sí ho són pel francès. Si
no fos perquè a Cherchebruit encara avui en dia la major part de la població parla
eusquera, i perquè el topònim Herriburu encara és viu, ningú podria provar tenint
només viu el nom Cherchebruit, que en aquesta població es va parlar alguna vegada en
llengua basca. ¿Quin filòleg avantatjat seria capaç d’arribar a Herriburu a partir de
Cherchebruit? I si algú ho fes... ¿se’l prendria seriosament i el seu prestigi es mantindria
incòlume?
Ens enfrontem a un repte molt gran. Suposem que fa entre deu i quinze segles que es va
perdre el basc a Andorra. Només disposem de la toponímia; una toponímia que ha sofert
els avatars del temps, que s’ha desfigurat, emmascarat, transfigurat per etimologia
popular. Hem separat tots els topònims que eren comprensibles i tenien una lògica
fisiogràfica a través del català o de la investigació romànica i ens hem quedat amb
aquells topònims que considerem preromans; hem aïllat les seves arrels per veure si
havien canviat i ens donen alguna pista sobre el seu passat.
Una hipòtesi perquè es converteixi en una tesi, ha de ser provada. Perquè sigui rebutjada
ha de provar-se que no és certa. Però si una hipòtesi no es prova, però tampoc es prova
que sigui falsa, segueix essent hipòtesi i encara que pugui ser atacada, segueix viva.
Doncs, bé, la nostra hipòtesi coincideix amb la hipòtesi tradicional; això és, que
l’eusquera (entès com la llengua o família de llengües de tronc comú basco-aquità) fou
la llengua del Pirineu i, en última instància, part del tresor lingüístic d’Andorra. Les
nostres raons per sostenir aquesta hipòtesi són la proximitat a l’espai basco-aquità arcaic
(territori on s’han trobat les inscripcions aquitanes); els arguments d’autoritat de
l’Onomasticon Cataloniae a través del mestre Joan Coromines, discutits després de la
seva mort però sempre vigents, que parlen de la presència de l’eusquera en aquesta zona
50