Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
1. PREFACI: Al pa, pa; i al vi, vi; i l’aigua, clara
Al llarg de la vida i quan es trepitja el territori amb esperit observador i contemplatiu,
tothom més d’una vegada es deu haver adonat que hi ha certes associacions
etimològiques que grinyolen. Per exemple, és graciós trobar-se per Setúria (capçalera de
la vall d’Os de Civís-parròquia de la Massana) algun turista cercant els estanys tot
pujant el Pic dels Llacs, quan no n’hi ha cap perquè els llacs no són estanys, sinó unes
espectaculars llacades històriques i recurrents, és a dir, unes esllavissades (PLANAS i
PONSA 2007: 27, PLANAS i PONSA 2008: 26 i PLANAS et al.; 2008: 503). Ara bé,
el que no és tant graciós -sinó més aviat potser n’hauríem de dir ‘preocupant’- és que
avui en dia algun especialista encara només s’entesti en voler explicar a través del llatí
HORTU topònims de l’estil l’Hortó, l’Hortell, quan aquests designen indrets situats a
més de 1500 metres al Pirineu i quan aquests casos sempre coincideixen amb vessants
amb esllavissades o allaus de neu, de manera que clarament s’observa que guarden una
relació, tant fisiogràfica com lingüística, amb el basc actual lurte ‘esllavissada de terres’
o elurte ‘allau de neu’ (PLANAS i PONSA, 2007: 25-30; PLANAS i PONSA, 2008:
20-31; PLANAS et al, 2008: 481-509; PLANAS i PONSA, 2011: 221-225; PLANAS i
GASCÓN, 2012: 251-276; PLANAS, 2013: 219-230; PLANAS et al., 2013: 131-157; i
PLANAS et al., 2014: 93-106).
D’exemples com aquests, de topònims d’arrel preromana -possiblement bascoide-, el
nostre Pirineu català n’està plagat. Joan Coromines ja va dur a terme una tasca
monumental estudiant-ne molts casos; d’aquesta manera, una de les conclusions a què
va arribar al llarg dels seus treballs fou la de l’antiga presència de parles emparentades
amb el basc al Pirineu català. Després de la seva mort, però, moltes de les seves
propostes i hipòtesis han estat posades en qüestió. De fet, el mateix COROMINES
(OnCat) -com si pressentís el que es podia esdevindre en un futur- en alguns topònims,
com el mateix nom Andorra, ja va dir que en aquell moment era “temerari (i alhora
frívol) entestar-se a estudiar-los des de l’origen; indagar-ne a fons l’etimologia s’ha
d’ajornar per a temps futurs en què es tindran documents dels quals no disposem i certes
conclusions amb què puguem comptar fermament”.
Des del gener de l’any 1997, quan Coromines ens va deixar, ha plogut molt i avui en dia
es disposa de molts més mitjans i informació que ens donen llum sobre possibles noves
interpretacions de sèries toponímiques; en aquest sentit, en aquest treball –humilmentens
plantegem reprendre l’estudi d’alguns casos ja tractats per Coromines i, en la
mesura de les nostres possibilitats, plantejar una actualització de les seves hipòtesis a
partir de la comparació amb la realitat fisiogràfica dels indrets designats pels topònims.
Som conscients que el repte que ens fixem és molt gran ja que com a eina per reprendre
els plantejaments lingüístics de l’antiga presència de parles emparentades amb el basc al
Pirineu català pràcticament només disposem de la toponímia. I també som conscients
que l’estudi de la interpretació dels topònims preromans és una tasca bastant més
complexa que els pròpiament llatins o catalans perquè la transparència del significat
dels noms quan una llengua mor es difumina, s’enterboleix i, fins i tot, es pot arribar a
tergiversar si, arribats al cas, al seu damunt s’hi han donat fenòmens d’atribucions
etimològiques errònies. Amb tot, sempre hem de tenir ben present que els nostres noms
de lloc no són més que les romanalles fossilitzades d’una o unes antigues parles usades
7