Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
els ceretans, que donarien el nom a la terra de Cerdanya, i proposen l'existència d'un
poble ausoceretà —amb l'únic esment d'aquesta crònica d'Aviè— anterior a la
diferenciació de ceretans i ausetans i d'una posterior expansió de la cultura ibèrica que
hauria desplaçat les formes culturals prèvies pròpies d'aquests pobles pirinencs
(OLESTI i MERCADAL, 2005: 298 i 310-311). Per la seva part, Esteve de Bizanci
esmentava novament els ceretans en la seva obra Ethnica (185, 5-6), composada al segle
VI dC a partir de fonts antigues. En aquest cas, els ceretans eren diferenciats novament
dels ibers, amb els quals els feia limitar, i mencionava l'indret de Brachyle com la seva
polis, un indret que, tot i no haver-se localitzat, s'ha interpretat com una prova més del
grau de centralització política assolit pels ceretans (OLESTI i MERCADAL, 2005:
298). Per la seva part, Sil·li Itàlic a Punica (3, 357), obra dedicada a la guerra sostinguda
per Anníbal contra Roma el 218 aC, esmenta els ceretans, junt amb els vascons, com a
col·laboradors d'Anníbal, aspecte que podria explicar el silenci de Livi i Polibi al
voltant dels ceretans, ja que prioritzaren els esments als pobles que s'hi oposaren
(OLESTI i MERCADAL, 2005: 298-299).
L'altre poble pirinenc esmentat pels autors clàssics és el dels andosins, recollit una sola
vegada a les Històries de Polibi (3, 35, 1). L'historiador grec, referint-se a les
campanyes d'Anníbal durant la Segona Guerra Púnica, explica com les tropes
cartagineses van creuar l'Ebre i van sotmetre els ilergets, els bargusis, els airenosis i els
andosins, pobles que va anar trobant en el seu camí cap al Pirineu. La lògica geogràfica,
combinada amb l'homofonia, ha plantejat la identificació d'aquests andosins amb els
pobles que poblarien les actuals valls d'Andorra, i potser la plana de l'Urgellet (PONS,
1986-1989: 218; YÁÑEZ, 2010). En qualsevol cas, aquest únic esment dels andosins
genera més dubtes que no pas en resol. Alguns autors han proposat una implantació que
desbordava sobradament pel sud l'àmbit geogràfic de les valls d'Andorra i sense cap
vinculació clara amb els ibers (RICO, 1997: 84; YÁÑEZ, 2010: 51) i un caràcter
marcadament subordinat als pobles ceretans (DELCOR, 1976: 145), negat per altres
autors (RICO, 1997: 91).
En qualsevol cas, serà el dels ceretans el poble pirinenc que coneixerà, d'acord amb els
esments ocasionals que esquitxen la documentació dels clàssics, una influència i una
pervivència més clara. En aquest sentit, i des del nostre punt de vista, interessa plantejar
què entenien aquests autors clàssics per ceretans o, dit d'una altra manera, quins trets els
distingien dels altres pobles del seu entorn, especialment els ibers, dels quals són
diferenciats d'una manera més o menys explícita tant per Aviè com per Esteve de
Bizanci. Per la seva part, Sil·li Itàlic diferenciava els ceretans dels vascons, sense
esmentar els ibers ni tampoc altres pobles que presumiblement haurien estat entre uns i
altres, entre ells els andosins. Un altre autor clàssic, Estrabó, explicava a la seva
Geografia (3, 4, 11) que les valls centrals del Pirineu, en el seu costat ibèric, estaven
poblades pels kerretanoi, si bé en aquest cas la identificació ibèrica era purament
geogràfica feia referència tan sols al vessant sud de la serralada, diferenciat així del
vessant oposat, que qualificava de cèltic. En tot cas, tal com indica Christian RICO
(1997: 80-92), darrere de cadascuna de les ètnies o pobles identificats pels clàssics al
Pirineu hi hauria una diferenciació d'un grup humà per raons de cultura, ètnia, llengua o
llaços polítics, segurament en un grau divers i sense necessitat que es donessin tots
alhora, especialment tenint en compte que els autors clàssics no presenten un gran
interès en les formes de vida i d'organització dels pobles indígenes del Pirineu, més
enllà d'allò que els ateny directament, i cita l'exemple d'Estrabó, que s'interessa més pels
40