Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica al territori a través dels noms de lloc
(OnCat): “Com la major part dels topònims antics aquesta zona, Xovall deu ser d’origen
basc, o sigui basco-aquitano-ibèric (...). Cap aquesta família ens orienta també la
terminació de Xovall, que es repeteix en tota una sèrie de noms de lloc d’aquesta
zona; Aixirivall, Envall, Cassovall (format amb el basc ‘gacu/kaçu’ formatge) i no gaire
diferent de tants preromanismes veïns Adrall, Anserall, Xerallo. Aquí hem de pensar en
la vasta família del basc çabal ‘ample’, de fecunditat sobreabundant en toponímia i en
NPP (...). Quant a Çabal tenim proves ben establertes de la variant ÇE- / SE- en el citat
Laçabale del cº d’Iholdy, compost format amb lar(re) ‘prat’, ‘prat extens, prada’, i ja
documentat des de 1129, avui és Larcevau, en bearnès, fr. Larceveau. P. Raymond
(Dict. To.) documenta un altre Larcebay, ruisseau en el terme d’Aranjus (nota). En fi el
cast. Ceballos, que degué ser un antic NL, amb –e, en el qual tenim comprovada tant la
–LL- com la e pretònica, per a la variant de term. masculina. (...). Tenim, doncs en
conclusió, un ètimon ŠEBALL- que va donar l’andorrà Xovall, amb la É- labialitzada en o
per la v que seguia aquesta vocal pretònica. L’aplicació d’aquest basco-iberisme
ŠEBALLU al llogarret andorrà és natural topogràficament, car d’una banda el basc
çabal, substantivat, significa ‘plazoleta’ (Mitxelena i Azkue). I també es comprèn per la
posició de Xovall, en el punt precís on la vall acongostada de Bixessarri desemboca
eixamplant-se ja damunt la Valira”.
5) Alabars. (No analitzat per Coromines, a l’OnCat apareix una forma ALABOR, a prop de
Morella, la qual sembla aràbiga: ‘marge d’un riu’, ‘costat d’un riu’. Per Andorra, seria
una excepcionalitat ja que no hi ha arabismes. Al Diccionari Català-Valencià-Balerar
(DCVB) s’assenyala dins l’entrada ALABAR: “Etim.: pres del cast. alabar, però usat a tot
el territori català des de fa alguns segles, almenys del XVI ençà. El cast. alabar ve del
llatí alapari, ‘vanagloriar-se, avanar-se’, usat de Plaute (Truc. 928) i Commodià (Apol.
457) i que figura també dins un codi de l'Epístola canònica de St. Jaume que diu: «Quid
alapamini mentientes contra veritatem», allà on la Vulgata diu: «Nolite gloriari et
mendaces esse adversus veritatem» L'etimologia alabar