Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
en una clara ruptura amb les tradicions preexistents acompanyada de noves aportacions
culturals i notables transformacions socioeconòmiques que coneixem, en conjunt, com a
iberització (SANMARTÍ, 2005).
Des del punt de vista de la cultura material, la iberització implica la generalització de la
ceràmica a torn, la presència d'escultura de pedra, bronze o terracota, la generalització
d'un sistema d'escriptura semisil·làbic, l'extensió de l'ús del ferro per a la fabricació
d'armes i d'eines i la presència de productes del comerç mediterrani, particularment amb
grecs i fenicis (COLLIS, 1989: 164-169). En general, a la nostra àrea d'estudi, aquests
elements són registrats en un moment clarament més tardà que a la costa o a
determinades contrades de les planes interiors de Catalunya, introduint un factor
diferencial específic en relació a la resta del món ibèric del nord-est peninsular
(OLESTI i MERCADAL, 2005: 297-298). Malgrat tot, l'arribada de materials forans de
tradició ibèrica i colonial són escassos però significatius, i la troballa al jaciment cerdà
del Tossal de Baltarga de ceràmica àtica que podria remuntar al segle IV a.C. permetria
endarrerir pràcticament un segle la constància d'aquests primers contactes amb els
pobles comerciants de la Mediterrània (OLLER et al., 2015: 153). Així mateix, a partir
d'aquest segle, la concentració de poblament en centres ubicats estratègicament al llarg
del Segre, exemplificats pels assentaments fortificats del Castellot de Bolvir i del Tossal
de Baltarga sembla documentar un control ambiciós de la producció i del pas a la plana
de Cerdanya, i fins i tot una possible jerarquia dels assentaments que es podria haver
articulat al voltant de Llívia, arran del seu paper singular a partir de la dominació
romana (OLESTI i MERCADAL, 2005: 300-301; MORERA et al., 2012; OLLER et
al., 2015: 153-154).
Més cap a ponent, les evidències dels profunds canvis socioeconòmics que s'aprecien en
àmbit cerdà a partir de principis del I mil·lenni aC queden diluïts en troballes de
ceràmiques pròximes a les pautes cerdanes, generalment localitzades en jaciments
d'ocupacions anteriors com el Roc d'Enclar o el Cedre a les valls d'Andorra que, en tot
cas, indiquen un caràcter més aviat perifèric i tardà en relació a la Cerdanya
(LLOVERA, 1986-1989: 44-45; YÁÑEZ, 2010: 49). D'altra banda, al Roc de l'Oral, a
Vila (Encamp), hi ha indicis d'un assentament dels segles II-I aC que, per la seva
situació estratègica sobre un esperó rocós que domina el riu Valira a l'entrada de la vall
d'Encamp, fa pensar en el tipus d'assentaments defensius que hem assenyalat a
Cerdanya (LLOVERA, 1986-1989: 47). Per la seva part a l'Urgellet no es coneixen
evidències materials d'aquesta època, per bé que durant molt temps s'havia acceptat
l'existència d'una seca ibèrica al turó de Castellciutat, arran de certes troballes
monetàries del segle II aC, certament escasses, al baix Segre, amb una llegenda en
caràcters ibèrics que s'ha transcrit com a Arketurki i que, en alguns casos, ha estat
relacionada, per homofonia, amb Urgellum i amb l'actual Urgell (PÉREZ 1996), altres
autors, en canvi, descarten absolutament l'existència d'aquesta hipotètica seca ibera a
Castellciutat i situen Arketurki al curs inferior de l'Ebre (PONS, 1986-1989: 221).
A partir del segle IV aC les comunitats que habiten les terres de la conca alta del Segre
comencen a figurar en la documentació dels autors clàssics d'aquells pobles
mediterranis que entren en contacte amb ells a través de les xarxes comercials que
faciliten l'arribada dels seus productes des de la costa fins a l'interior. Destaca l'esment
més antic, el d'Aviè en la seva Ora Maritima (versos 549-552), que cita els ceretes,
poble que, junt amb els rudes ausoceretes, hauria ocupat el territori situat a ponent de la
costa empordanesa abans dels ibers. Olesti i Mercadal identifiquen aquests ceretes amb
39