Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
LOPEZ-MUGARTZA (2008: 612) a Lanne-en-Barétous, top. Borbourdouqui i a Hecho (Val d’Echo),
Bordas de El Borbón.
El diccionari d’Elhuyar tradueix al basc com a ‘borbor’ la paraula inclosa en el DRAE com a
borbotón. Així mateix, aquestes veus es troben en moltes llengües, per exemple a REW 1386, bullare
‘Blasen werfen, sprudeln, aufsprudeln’ es troba: span borbolla “Blase”, port. borbulha “Blase”,
“Knospe”; ital. burbanza, ital. borbugliare “blubbern”, “undeutlichsprechen”, babottare “kollen im
Leibe”, “brummen”; frz. barbouiller “undeutlich reden”, “besudeln”, “bescmutze”, afrz. Bourbeter,
nfrz. Barboter “im Morast wühlen”, “herum sehwimmen”, “schnattern wie eine Ente”; nprov.
burbuyá “kollen”, span. barbullar, “undeutlich sprechen”, arag. barbotear “zwischen den Zähnen
sprechen”, span. borbotear “sprudeln”, katal. barbolegar “zwischen den Zähnen sprechen”; sen.
borborare, versil. borbicare “brummen”.
Per tant, bor / bur al tenir un origen onomatopeic, tot i que preromà, i a l’estar escampat per molts
indrets del món fa que el puguem prendre com una arrel significativa per relacionar la zona basca
actual amb l’andorrana.
Conclusions
Fisiogràficament a Andorra i territoris veïns es detecten una sèrie de noms de l’estil Bor, Bordonera,
Borredà, Borrut (també la veu burs ‘font a terra amb un gran doll d’aigua’) on sembla poder-se
interpretar una relació física directe entre pas estret (conducte, fou, cova, forat, engorjat) i emanar o
rajar líquid sorollosament a borbolls, fent bombolles, esbornacs o esvorancs.
Lingüísticament és acceptat que les formes amb bor o bur corresponen a onomatopeies amb una arrel
preromana que en alguns casos –com en el basc bor-bor o bur-bur- sembla estar relacionada amb
l’ebució de l’aigua, ben segur recreant el soroll i la barrumera del líquid. Així mateix, no obstant, al
tractar-se d’una arrel onomatopeica que es localitza en moltíssimes llengües (castellà, portuguès,
francès, etc.) fa que no la puguem prendre com una arrel significativa establir alguna mena de
correlació lingüística entre Andorra i la zona actual de parla basca.
1 BOR: 1) La Bor (Forat de la Bor, Gorges de la Bor): geomorfològicament, les Gorges de la Bor
corresponen a una antiga gorja subglacial, que se situa entre Encamp i Meritxell, per on discorre el riu
Valira d’Orient. Enmig de les gorges hi ha el toll bullidor, una gorga on l’aigua del riu en època de
desglaç o fortes precipitacions presenta un règim turbulent donant una aparença de bullir-hi l’aigua. 2)
Riu de la Bor: curs d’aigua que neix a la zona del pic d’Encampadana-cap de la Solana del Forn
(parròquia de Canillo), passa pel sector de Riba Escorxada i acaba a la Valira d’Orient a l’alçada de la
cruïlla de l’Aldosa de Canillo. Es caracteritza perquè de Riba Escorxada cap avall presenta una forta
incisió en el vessant, de manera que en algun punt es podria arribar a parlar d’engorjat. 3) Bor: poble de la
Cerdanya on hi ha la Fou de Bor (cova per on brolla aigua quan el sistema càrstic del torrent de la Fou de
Bor és alt) –Borre Act. Con.SdUrg, Bor al Capbreu , Borro 1011, Borr 1061, Bor 1359-. Antecedents
ETIM. COROMINES (OnCat) per a l’entrada “Fou de la Bor” (comarca de la Cerdanya) assenyala: “En
efecte, sembla fora de dubte que aquí tenim un nom preromà; com ja vaig dir en ETC. I, 220.69; i
precisament dels en –RRE com –r (més exs., ibid. 201, n. 1, i DECat VIII, 491a47): Er, Nyer, La Tor,
Bar, Beders, etc. Això, de passada, implica pertinença al grup de NLL, d’origen ibero-basc que tant
predominen a Cerdanya (ETC. I, 86-88); si bé en aquest cas decantant-nos cap al vessant ibero-epitirrènic
més que no pas al vessant basc. El que ha donat nom al poblet és certament el notabilíssim accident
espeleològic de la Fou de la Bor: cavorca damunt del poblet, per on s’abocava un gran devessall d’aigua
subterrània. Ara bé això té un seguit de restes toponímiques, en altres terres: italià burro, burrone ‘barranc
encinglerat’ mot viu encara com apel·latiu. I en altres comarques nostres, BORRÓ el gran congost
encinglerat terme Sales de Llierca (al Nord de Tortellà), paral·lel a l’O. de la vall de Maià, al peu
occidental del massís de la Mare de Déu del Mont. I un altre Borró val., te. Ròtova de Gandia, que ja
figurava en el Rept., com alqueria Borro en donacions de l’any 1249: a la sortida d’una vall abarrancada.
En fi, aglutinant-se-li la ‘a’ de l’article femení, va sortir-ne el gascó comenger abòr (pron. en part amb –r
muda) amb el sentit de ‘congost’, del qual he fet article en el PV ArGc. En aquest la base és BORR- amb
O oberta mentre que Bor i l’italià borro /borrone suposen BORRO, -RRU (o bé Ŭ breu) en la base
etimològica. Sobre Borró i els italians ferm article especial. Podríem suposar, que hi hagués una
declinació llatina BURRO nomin. (>Bor, Abò i italià burro), cas oblic BURRONE > it. burrone, i els
Borró valencià i garrotxenc. També podríem imaginar tenint en compte el devessall d’aigua, que es tracti
90