Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
morfologies). En el segle XI apareix documentat amb les formes Bexagonill, Bexachonilo (o
Bexachonillo). L’Spill manifest de totes les coses del vescomdat de Castellbò (1519) diu el següent: "A
Bexegonill a tres cases: Pere Trullar, Pere Anttoni Pal, Jacme Domenech. Són cases ajustades, per si
mateixes fan muralla, ha·y son portal". Beixegonill era un nucli de població de les Valls de Sant Joan
dins del Vescomptat de Castellbò, proper a Asnurri, que era del bisbe. La principal casa d’aquesta petita
població era Cal Trullar, nom amb el que es coneix avui tot el nucli. Asnurri no formava part de les Valls
de Sant Joan i del Vescomtat de Castellbò. Fins a època recent ostentava la capitalitat religiosa de tota
aquella àrea, tret d’Ars, que disposava de parròquia pròpia. Per la seva banda, Civís, també amb
parròquia, constituïa una entitat administrativa local diferent de la Vall de Sant Joan. Igual que Asnurri,
en formava part geogràficament però no políticament. Les variants Beixaconill i Beixagonill també
existeixen o han existit fins fa poc com a cognoms (molt minoritaris i estranys sens dubte) precisament en
zones properes a Andorra, incloent la Catalunya Nord (Moreu-Rey en feia referència en el seu llibre bàsic
sobre Antroponímia). Antecedents ETIM. COROMINES (OnCat) relaciona
Bexachonillo/Bexegonil/Beixegonill (i un altre Bexegonil de Ciutat=Castellciutat, a tocar de la Seu
d’Urgell) amb Béixec (1-poble de la Cerdanya a la serra del Cadí, 2-a prop de la Seu d’Urgell *veure cita
de l’Spill en la següent entrada) assenyalant-ne un origen bascoide i dient que “És evident que el veïnadet
d’Asnurri i dels docs. del segle XI i del Spill, no és més que un succedani diminutiu de Béixec (...) derivat
format amb l’acumulació dels dos sufixos diminutius ó(n) i –ill. També és evident que Béixec veí de la
Seu d’Urgell és el mateix nom i del mateix origen que el Béixec del Cadí; i si aquest és Béxabe en la
documentació més antiga (=Bašabe o Bašo-pe basc ‘sota el bosquet’ –amb formació del diminutiu per
palatalització-), no és gens estrany que, en el diminutiu tinguem Beixagonill amb –g- en la major part de
les dades, partint de Bexa(b)onill”. *D’altra banda, nosaltres efectuant una abstracció fisiogràfica del
paratge apuntem que no s’hauria de descartar una possible relació del topònim amb la ubicació de l’antic
mas, a la falda de la basera de Pujagalet (una basera de dimensions més reduïdes que les del Solà del
Marc d’Arduix) i/o també a tocar del barranc de Mossers (o dels Emprius) amb una marcada activitat
torrencial (aixaragallaments en els Emprius de sota la Collada de Canòlich). Així mateix, des del punt de
vista de la lingüística romànica s’assenyala que tampoc s’hauria de descartar del tot una possible
referència directa a ‘conill’ –tot i que COROMINES (OnCat Vol II: 395) no li relacionà- o potser a una
sèrie de forats en el terreny (ben bé com els caus dels conills, en realitat, sembla ser que el mot conill,
abans de designar l’animal designava el forat, cosa que l’emparenta amb el llatí CUNNUM, un diminutiu
del qual seria CUNNICULUM); en aquest sentit, Bexachonillo/Beixegonill amb sonorització /k/ > /g/ -
cosa que indicaria una notable antiguitat del nom-, podria semblar un compost de dos lexemes, una
formació híbrida (no freqüent, però no impossible; cf. Escalarre) entre un element preromà i un de
romànic, és a dir llatí o ja postllatí, en aquest cas el reconeixible -gonill / -conill, que tindria una
etimologia incerta, però en tot cas interpretable a través del llatí.
14 BEXECH: antiga localització a l’Urgellet d’acord amb l’Spill de Castellbò, fº79, any 1518: "Los
prohòmens del lloch de Aravell jurats dixeren que los Térmens de dit lloch afronten a sol ixent al coll de
Tarrassa, e aquí afronte ab lo terme de Monfarrer qui és del honorable Capítol de Urgell, e d'aquí
partint puge serra amont devers Ciutat aygua vassant e ix al toçal sobre lo trillar d'en Gualt, qui és al
cap de la Coma d'en Pallarols, e d'equí partint devalle per la serra avall e ix al sixell e partinr d'equí
passe al altre sixell que ha al bosch de Lavanes [Llavaners] que diuen a la Narbonella; e d'equí partint
passe a un altre sixell que ha al cap de la vinya d'en Ramon Giu de Monfarrer, que és en la solana de
Lavanes, e partint d'equí passe al cap de la vinya de Bexech que és d'en Bexegonil de Ciutat, e d'equí
torne al camí públich qui va de Ciutat a Castellbò al sòl de la vinya de dit Bexegonil e totes aquestes
afrontacions són ab lo terme del dit lloch de Monfarrer; tots els altres afrontacions són ab lo vescondat
mateix. Afronte ab los térmens de la vall de Castellbò, de Campmajor, del abadiat de Sanct Cerni, e de
Ciutat fa a veura ahon van". D’acord amb les afrontacions actualment recognoscibles, Bexech devia
situar-se a prop de l’actual Llavaners-coll de la Terrassa (entre Castellciutat i Aravell), sector que
geològicament (i fisiogràficament) es caracteritza justament per unes boniques morfologies associades al
desmantellament erosiu (xaragalls) dels materials miocènics del reompliment de la fossa de l’Urgellet i
també per materials esquistosos de coloració fosca d’edat cambroordoviciana.
15 MALAVESINA: topònim localitzat a la falda del pic de Besiberri, muntanya pirinenca (Besiberri Nord,
Besiberri del Mig i Besiberri Sud) situada a cavall entre l’Alta Ribagorça i la Vall d’Aran, es caracteritza
pels seus espadats molt verticals. COROMINES (OnCat) n’apuntà una etimologia baso-be erri ‘lloc sota
els precipicis’ i indicà que els prats de la falda de la muntanya haurien designat posteriorment els cims.
Sense menystenir la presència d’una arrel bes- indicativa dels seus encimbellaments. *Nosaltres,
fisiogràficament, assenyalem l’existència de molts i espectaculars fenòmens d’inestabilitat en els seus
129