Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
Lingüística preromana (basc)
Des d’un punt de vista fisiogràfic sembla demostrada la relació existent entre enclaus caracteritzats
d’una manera o altra per l’existència de fonts importants (termals, cabaloses, etc.) i una arrel –dorrpresent
en els topònims que els donen nom.
En basc actual existeix la veu iturri, per la qual cal suposar una arrel antiga –tur-. No obstant el basc
no té veus –dor- amb un valor hidronímic i per tant, resulta complicat establir una relació directa entre
els topònims –dor- d’Andorra i terres catalanes veïnes i la llengua basca.
Lingüísticament, dins del grup de topònims catalans (Andorra, Dorres, Dòrria, Durro, Dorve, etc.)
també convindria fer subgrups. Per una banda, Dorres, antic Etorres, Edorrs, Edors, que podría
guardar relació directa amb iturri, amb pèrdua de la i- i sonorització de la –t- intervocàlica. I per altra
banda, la resta, en aquest cas si s’hagués donat el mateix entorn fonètic (pèrdua de vocal inicial i
sonorització de l’oclusiva dental sorda) sí que podríem estar de forma clara davant d’un grup
compacte derivat del basc iturri. Però com que documentalment no tenim constància
d’això....lingüísticament el més prudent és deixar Andorra fora d’una derivació directa a través
d’iturri. De fet, seria molt més senzill partir de la veu patrimonial andur ‘estèril’, l’ús de qual en la
toponímia navarresa està ben documentat. L’evolució andur > andor seria perfectament regular en
català. Així doncs, en el supòsit que prenguéssim com a bona aquesta la relació, la via andur per
explicar el cas del topònim Andorra, hi hauria la possibilitat que potser el topònim pogués fer
referència a alguna altra característica fisiogràfica d’aquest territori (per exemple a dues localitats
navarreses, Cirauqui i Garralda, existeixen els topònims Iturrandur i Iturrandurre respectivament, que
poden explicar-se com ‘la font que raja poc’; que Andorra, vall d’alçada de condicions climàtiques i
geogràfiques extremes, pugui ser qualificada d’andur (terra escassa, migrada) podria ser plausible –
una altra cosa és que aquest sigui el seu origen real-). En tot cas, és necessari recordar que ja el mateix
Joan COROMINES (OnCat) va proposar altres hipòtesis per aproximar-se al topònim Andorra; recull,
fins i tot, un nom Andu(r)rensis en una inscripció romana trobada a prop d’Andújar (prov. de Jaén) i,
curiosament, tant Schuchart com Meyer Lübke admeten que podria haver-hi alguna relació entre
aquests dos llocs. Amb tot, el mateix autor ens recorda que sí s’accepta que és pràcticament
impossible aclarir d’on venen els topònims majors Roma, París, Atenes, Barcino, o altres més globals
com Hispània, Itàlia o Àfrica, és raonable renunciar a un estudi definitiu sobre l’etimologia del nom
d’Andorra. Així mateix, Coromines proposa una sèrie de possibilitats, cap de definitiva, que ens
ajuden a avançar en el coneixement d’aquest topònim i, en general, en el coneixement de la toponímia
d’Andorra.
Sobre l’arrel andur LAKARRA (2009: 76) a través de la reconstrucció fonètico històrica reconeix una
estructura sil·làbica *dVC dintre de la que infereix el grup *dur l’arrel despullada de la qual és lur i
que en unió amb la preposició e- verb dóna com a resultat iurri i com segon element de composició és
present a (h)an-dur (*han + *dur > andur, i no **hanlur > **halur).
MARTÍNEZ ARETA (2003) examina aquesta arrel i proposa diversos possibles grups en els que
trobem o continuadors *han: 1. relacionada amb handi ‘gran’ i amb la numeració basca del número
deu (hamar); o 2. una altra arrel homòfona *han o *hǎn relacionada amb lau hankako animalia
‘animal de quatre potes’ en el que junt a andots ‘xai (según LAKARRA 2002)’, aker ‘boc o cabró’ i
ahuntz ‘cabra’ inclou la paraula andur com a derivat de *han i *dur ‘dolent’ segons l’autor.
SALABERRI (2011) fa referència al topònim Andurte (andur + te) recollit per IRIGOIEN (1986) a
Jeruntze i assenyala que si bé Andorra també podria estar unida a aquest adjectiu andur, en la seva
opinió, això estaria molt lluny d’estar provat: primerament, pel vocalisme (recorda que a Navarra
sempre ha aparegut Andurra) i, en segon lloc, per aquella –a final que té el nom del Principat. A més
a més, fent-se ressò de l’opinió de MARTÍNEZ ARETA (2007: 704, 709), diu que si, efectivament,
l’autor anés encertat, és a dir, si l’adjectiu andur estigués format efectivament de *han i *dúr amb els
significats que més amunt ja hem indicat, la relació d’aquesta arrel amb el nom d’Andorra ens
quedaria esfilagarsada, si no tallada.
67