Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
1 ARCALÍS: 1) Pic d’Arcalís: cim de la parròquia d’Ordino (2776 m) que es troba dalt de la Coma
d'Arcalís i que també tanca la Coma del Forat pel seu extrem sud. Forma part d'una cresta que va des del
pic de l'Hortell fins al Cataperdís. Geològicament és interessant perquè per la seva carena hi discorre la
falla de Merenç, aquesta singularitat propicia que el pic sobresurti com una protuberància rocosa. Això,
junt amb un forat en la seva roca, explica que hagi estat utilitzat ancestralment entre els pastors com a
calendari i rellotge solar. Antecedents ETIM. COROMINES (OnCat) “(...) La terminació –lís és sens
dubte preromana (...). Impossible derivar d’arca car així no podríem explicar –lis; mentre que en aquell
paisatge toponímic tot indueix a una etimologia ibero-basca. (...) Llavors és més natural cercar-li una arrel
en el basc erki ‘arbustos’ (...). En conclusió, com a ètimon d’Arcalís construiríem ERKARITZE, dissim., i
per al d’Arcalló, ERKA-IRUN ‘vareta o fibra d’erki; i d’altres com erkingu, que es poden veure
directament en Azkue, l’anàlisi dels quals hem de deixar als bascòlegs. Se n’hi deuen ajuntar d’altres,
entre ells mots compostos; i en uns i altres hi haurà casos com erk- ha passat a ark- ja que en basc,
sobretot arkaitz ‘roca’ Mitxelena (Apell., S 89), on s’ha combinat amb a(i)tz ‘penya’ (ajuntant-hi la
influència del sinònim harri ‘pedra’). Però com a romanistes no escau ni ens cal anar més enllà”.
ANGLADA (1993) apuntà un ARRI GAITZ o ARKAITZ o HARKAITZ ‘ pedra enorme’ [harr(i)+haitz
o harr(i)+gaitz)], en aquest sentit assenyalà que s’hauria pogut produir una substitució de –ITZ per –LÍS.
*Nosaltres fisiogràficament assenyalem la hipòtesi que el nom de la muntanya, així com dels seus
homònims pallaresos (veure entrades 2 i 3), sigui susceptible de presentar algun tipus de relació amb la
fisiografia, coincidint amb indrets amb importants protuberàncies rocoses. 2) Arcalís: poble del Pallars
Sobirà. Geològicament, el nucli d'Arcalís està sobre una antiga gran esllavissada amb blocs rocosos al seu
damunt (olistòlits), morfologies lobulars com la que allotja l’antic castell, i unes cicatrius laterals. Així
mateix, l’abast d’aquest gran moviment de massa arriba fins el fons de vall provocant que actualment la
Noguera Pallaresa faci un meandre al seu peu, coincidint amb el sector on hi ha el Pont d’Arcalís.
Fisiogràficament, al nord del poble també destaquen unes altres grans protuberàncies rocoses (la Roca
Llobatera) coincidint amb l’últim contrafort dels basers de la comella veïna de Roca Gran). 3) Riu
d’Arcalís, Pla d’Arcalís: riu que discorre per una partida de l’alta vall de Vallferrera (Pallars Jussà)
situada al peu del pic de Gerri i fins al Pla d’Arcalís, els contraforts d’aquest cim constitueixen uns basers
molt abruptes que es veuen des de lluny. Les característiques fisiogràfiques del paratge recorden bastant
les del Pic d’Arcalís i la Coma del Forat.
2 ARCAVELL: poble de l’Alt Urgell situat damunt d’un gran moviment de vessant amb presència
d’olistòlits (grans masses rocoses incloses dins del lòbul esllavissat); així mateix, les cicatrius de
l’esllavissada també configuren escarpaments que sobresurten en el relleu. El poble d’Arcavell se situa
sota del Bony del Quíxol (protuberància rocosa), del roc del Senyaló (o Sunyaló) i altres ullals rocosos
que corresponen amb l’escarpament lateral del gran moviment. Per tant, fisiogràficament s’indica una
possible relació entre el topònim i la situació respecte aquestes protuberàncies rocoses (sota la
protuberància) –Archauelle Acte Co. SdUrg, Arcavell Capbreu Cart., Archauel a la còpia del S. XII,
Archavele 907, Archavele 908, Archavelle 945, Archavel 995, Archavell 1045, Archavel 1077, Archavel
1099, Archavello 1133, Archavel 1195, Archavel 1211, Arcavel 1237-.Antecedents ETIM. COROMINES
(OnCat) tot i no descartar d’entrada una possible relació amb el topònim preromà Arcalís creu més
prudent rectificar admetent que és un romanisme arcaic (...); ací ARCAM VETEREM ‘megàlit antic’,
‘vella arca o dolmen’ amb evolució fonètica normal –ET’RE > -ere. *Nosaltres, assenyalem que la
terminació -vell (-velle) com Archavelle/Arcavell sembla no respondre al llatí VETEREM, ja que en la
toponímia d’aquest àrea geogràfica aquest ha donat lloc a formes -VEDRA (Ternavedra ‘taberna vella’) o
–VETRE (Castell-llebre: Castell Vetre, que prové del llatí CASTRO VETERE, essent ‘castell vell’;
l’evolució del terme llatí fins a vedre < vetre < VETERE). La localització del poble d’Arcavell (sota
diverses protuberàncies rocoses) fa pensar que la terminació –vell pugui ser indicativa d’aquesta posició
(potser inicialment –be / -ve, però que per contaminació dels noms de terminació preponderant –com
Urgell, Argolell, Ministrells o altres com Anserall, Cassovall, etc.- ja havia generat la ll en el segle IX. La
grafia –ele de les mencions més antigues fa sospitar que no ve de –ELLU sinó d’una altra forma (-
ETERE, proposava Coromines). Per tant, fisiogràficament apuntem que potser en origen –vell podria
haver volgut designar ‘sota de’ i podria ser el resultat d’una reducció en l’antiga variant de la llengua
romanç d’aquest àmbit geogràfic (Alt Urgell-Andorra) d’un adverbi preromà, potser similar al basc
behere (behe, be o pe). Aquesta hipòtesi pren cos en aquesta àrea geogràfica (Alt Urgell-Andorra) perquè
es detecten altres topònims amb aquesta terminació (-vell) que fisiogràficament semblen designar ‘sota
de’ (Aravell, Ansovell, Sassovell, etc.).
3 ARCALLÓ: partida de l’alta vall d’Aguilar (Alt Urgell) situada just per sota del Roc dels Quatre
Alcaldes.
119