Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

5.2.3. Grup ANYÓS
Fisiografia
Al Pirineu i Prepirineu sovinteja la presència d’indrets amb engorjats. Aquests paratges solen guardar
una clara relació amb substrat rocós dur, tallat i erosionat pels rius a l’obrir-se pas enmig de les serres.
Els congostos presenten una fisonomia d’estretament de la vall, essent representatius d’un pas entre
penyes (un mal pas, un pas de cabra; en un sentit de dificultós, escabrós). La formació dels engorjats
habitualment sol anar associada al modelat fluvial (en algun cas també glacial, i fins i tot càrstic) en
una àrea de roca molt dura; l’erosió en aquests trams amb substrat amb una alta compacitat es fa de
dalt a baix al llarg d’un procés molt dilatat en el temps, essent el resultat la formació d’unes parets
verticals i estretes de roca. Per tant, fisiogràficament un engorjat sol respondre al pas d’un riu
entremig de parets de penya on la presència de la roca és considerablement rellevant, configurant llocs
feréstecs al pas; característiques, aquestes, també assimilables a altres indrets d’alta muntanya,
inhòspits i hostils al poblament o a la presència humana, i que han propiciat que sovint hagin estat
objecte de creences i llegendes al voltant d’éssers sobrehumans i freqüentment malignes (grius,
dimonis, etc.).
Al Principat d’Andorra un dels trams engorjat més representatiu és el que retalla la Valira del Nord
entre la Serra de l’Honor i la Grella. Per aquest pas estret que comunica Escaldes amb la Massana,
antigament hi discorria el camí ral mitjançant un estret corriol que passava per Sant Antoni de la
Grella. Avui en dia l’engorjat és salvat pels túnels de Sant Antoni. El poble que es situa just per
damunt d’aquest sector és Anyós 1 , el qual presenta una bona perspectiva del congost. Mitjançant una
anàlisi fisiogràfica comparativa hem detectat que altres paratges, com (A)Nyus 2 , (A)Nyòvols 3 , Nyer 4
o Añisclo 5 , també presenten uns trets molt similars a Anyós 1 ; és a dir, són contrades (pobles, cursos
d’aigua, etc.) que coincideixen amb canyons o estretaments sobtats de les respectives valls.
Per tant, fisiogràficament (geomorfològicament) assenyalem que semblaria versemblant la possible
existència d’una sèrie, representada a Andorra pel topònim Anyós 1 , coincident amb paratges amb
engorjats, congostos, passos estrets que donen accés a una vall, etc.; és a dir, contrades de pas
dificultós (complicades, hostils), estretes i normalment excavades i tallades en la penya o en les quals
la presència de la roca (substrat rocós) és molt notable.
Lingüística romànica
Lingüísticament en català el so nasal palatal (ny) prové com a mínim de tres grups consonàntics
(llatins): NN, GN i NI+vocal (NN: ANNU, CANNA, PENNA; GN: AGNELLU, IGNORARE,
PUGNUS -dins el segon cas s'hi pot incloure LONGE-; NI+vocal: VINEA, HISPANIA, ARANIA -
dins el tercer cas cal incloure-hi topònims com "Ontinyent" d'ANTONIANUM, amb el benentès que
la terminació adjectival llatina –ANUM. Així mateix, a la vegada algunes d’aquestes formes llatines
són heretades de l’indoeuropeu, per exemple BUNNO (bony), ANNU (any) provindrien d’un grup
previ; així mateix ARANIA semblaria que també està en relació amb WAIDANJIAN ('conrear' -la
terminació -AN és verbal, passant per un estadi intermedi *WAANIAN). Cal tenir present que el so
nasal palatal (ny) també pot ser heretat de topònims germànics en "-SIND" que han donat "-rén" o "-
reny", com "Gisclareny", "Torerén", "Castell de l'Areny.
Cal reconèixer que aquest grup es sustenta amb explicacions d’alt nivell d’especialització en
lingüística preromana i en fonètica històrica, amb bases bibliogràfiques i documentals prou fermes
...però, des de l’òptica de la lingüística romànica (catalana) el punt feble (excessivament feble)
d’aquesta línia explicativa és que un sol so (el nasal corresponent avui a la grafia “ny”) no es pot
agafar com a indici suficient de res i per a res (al capdavall, de fonemes en una llengua n’hi ha tan sols
entorn de trenta, de forma que és normal trobar-se qualsevol d’aquests sons una mica per tot arreu).
En tot cas, és clar i evident per a qualsevol lingüista (romanista o no) que un fonema no és un
morfema (tret d’excepcions ben explicades històricament: determinats sufixos, alguns prefixos,
bastants morfs de flexió, etc.), ni menys encara un lexema (que com a mínim solen ser sil·làbics, si no
bisil·làbics o polisil·làbics). En definitiva, des del punt de vista de la lingüística catalana el grup
sembla presentar una base massa feble, malgrat l’enginyosa troballa de coincidències de molts
congostos i engorjats amb una -ny- al nom corresponent.
79