Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica al territori a través dels noms de lloc
definició ha estat recollida directament per l’autor conversant amb vells nadius del
País Andorrà. Per altra banda l’hem escoltada a Cerdanya amb el mateix sentit. (...)”.
S
144) Bosc de la Salvata.
145) Costa de la Sauvata.
COROMINES (OnCat) inclou el topònim SAUVATA dintre de l’entrada SELVA: “Del llatí
SĬVA ‘bosc’ (...) d’una altra forma diminutiva, però formada amb el sufix romànic –
ATTUS, -TA (...). Costa de la Sauvata, a Andorra, 2 k. al NO de Canillo: és a continuació
d’una gran vessant de boscos, que allí, 200 me. més alt, ha anat desapareixent, pel
rigor del temps ventós i hivernal (mapa del Consell, a. 1976). (...)”
146) Segudet (poble i riu). Ceguded (A, 76, 1176), Cegudet (B1, 24, 1195), Zagudet
(A, 142, s. XIII-XIV), Sagudet (A, 142, s. XIII-XIV), Cegudet (C, 41, 1348), Cegudet (C, 110,
1395), Cegudet (D, 65, 1450), Segudet (D, 103, 1486), Segudet (D, 118, 1499).
COROMINES (OnCat) assenyala: “ETIM. Del col·lectiu llatí CICUTETUM ‘indret on
abunda la ceguda o cicuta’ (cf. DECat II, 657b18-55; ETC. II, 20; LleuresC, 196, n. 2)”.
147) El Seig (Canillo).
148) El Seig (Encamp).
149) El Seig (les Salines).
COROMINES dedica una menció especial als termes SAS, SARSA, SEIX, (ETC i OnCat):
cat. Occid., ‘planell allargat, a manera de terrassa no àrida ni fèrtil, sovint amb conreus
magres o coberta de matoll, i de color grisenc’, arag. ‘saso’, que suposen una base
SASSO- d’origen preromà, probablement paral·lel al de l’oc. antic ‘sais, saissa’ gris, i el
pallarès ‘seix’, ‘sas’; així mateix cat. ‘seixa, xeixa’, blat candial, i cat. ‘saxell, xixella’,
espècies de tudó grisenc: tots plegats deuen venir de variants del nom indoeuropeu
SAS(I)O- de diversos cereals d’aquell color. (...) Com que s’havia parlat de penyes i
roquissars (pel prejudici d’una falsa etimologia SAXUM –segons ell el grup llatí AX
només pot donar en català EIX-; per tant SAX->SEIX, però no SAS). (...) el ‘sas’ pot ser
de terra lleugera, sola, o mixta amb còdols i roca, però gens penyalós; pot ser una
terrassa o un serradet de poca altura, però mai un cim o un altiplà rocós; podrà ser un
ermàs, encara que rarament és ben àrid: generalment cobert de mates i tot sovint
dedicat al conreu de cereals o de vinya. (...) Totes les dades semàntiques coincideixen,
doncs, a oposar-se a l’ètimon SAXUM, que altrament ja estava descartat per la
fonètica, com a impossible en català i fins en aragonès. La forma primitiva degués ser
*SASSU o *SASSO, com sigui que en aqueixa vocal final coincideixen tots els testimonis
aragonesos i els baix-llatins antics de les serres catalanes; i que la ss- degué ser doble
ho indiquen els més antics derivats i compostos catalans, amb llur ‘a’ sorda. (...) i
també és clar que en llatí no hi ha explicació vàlida per a aquest SASSO- (...) Un nom
tan antic i aferrat a la terra, i recusat per les fonts majoritàries del lèxic romànic, no
podem sinó mirar-lo com a preromà: però és bascoide, ibèric o indoeuropeu? Som en
terra hispànica i un mot de cos tan breu, es presta molt a coincidències i homonímies.
Tot decantant-me per la darrera alternativa, no gosaria pas rebutjar del tot la primera,
d’acord amb el suggeriment que vaig escriure el 1954 per al DCEC (...) Sobretot em
sembla molt raonable admetre que una part dels NLL aragonesos en ‘sas’ vinguin
realment d’aqueixa arrel basca ‘sa(t)s’, fems, escombraries, runa, escòries, cagaferro.
Però del sas que estudiem, veig fortes raons per creure que no és d’origen ibero-basc
sinó indoeuropeu; per ventura cèltic, qui sap si sorotàptic, i de tota manera enllaçat
amb elements ultra-pirenaics representats en cèltic. (...) ‘una sarda’ és un tros que no
226