Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana

Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’arrel preromana
Una visió propera i tècnica del territori a través dels noms de lloc
2 TURÓ DE LA GARGANTA: protuberància rocosa en forma d’espadat situat per damunt de Sant Joan
Fumat (Alt Urgell).
3 CINGLE DE LA GARGANTA: penya-segat calcari situat muntanya amunt de la central de Cercs
(Berguedà).
4 TORRENT GARGANTER: curs d’aigua que discorre al peu del cingle de la Garganta, muntanya amunt
de la central de Cercs (Berguedà).
5 REC DE LA GARGANTA: curs d’aigua que s’escola al peu del coll de la Bassa i el cingle de les
Roques de la Garganta, muntanya amunt de Sant Vicenç de Rus (Berguedà).
6 GARGANTILLAR: partida situada a la capçalera de la vall del Madriu (parròquia d’Escaldes-
Engordany), conté també les crestes i les collades de Gargantillar que confronten amb el circ de Pessons i
el d’Ensagents, respectivament. El Gargantillar se situa per damunt dels 2.400 metres, a aquesta cota els
litosòls i els blocs erràtics dominen el paisatge (a part dels estanys d’origen glacial, com el de l’Illa). Així
mateix, el terreny també es caracteritza per un seguit de famílies de fractures (falles i diàclasis) que donen
al paratge un aspecte amb una semblança a un enreixat per on s’escolen les aigües.
7 FONT DE LA GARGANTA: surgència al municipi de Guixers (Solsonès)
8 FONT DEL GARGANTÍ: surgència a la parròquia d’Escaldes-Engordany. La font del Gargantí
coincideix amb el peu de les tarteres de litologia cornubianítica del Solà d’Engordany, a tocar del clot de
les Allaus (allau de terres), el sector destaca per l’abundància de clastes, els quals presenten cromatisme
rovellat; el nom de la font podria fer referència als borbolls d’aigua al rajar.
9 GARGALL i GARGALLERA: COROMINES (DECAT Vol. IV, 365) per l’entrada GARGALLA va
assenyalar “espècie de pi pirinenc’, origen incert segurament preromà; és possible que surti d’alguna
variant compost d’ALAGA i aulora, també preromans, que designen el mateix arbre en altres valls
pirinenques. (...) cap lexicògraf no havia registrat el mot quan el recollírem Alc. M (1954), i jo en les
meves enquestes pirinenques”. Coromines també assenyala que a muntanya la gent li assenyala que els
indrets amb aquests noms presenten unes característiques de ‘país de brossa’ (ple de malesa, amb rebolls),
en concret a Civís (a tocar d’Andorra) recull que li digueren que ‘era brossa o matissar’. De fet, a Flora
Catalana.net (http://www.floracatalana.net/llistes/coniferes) es pot llegir que hi ha dos tipus des coníferes
que reben el nom ‘gargalla /gargallà’, són el pi gargalla (o pinassa, pi larici, Pinus nigra Arnold) i el pi
gargallà (o pi bord, pi sarrut o pinassa, Pinus nigra Arnold subsp. Salzmanii (Dunal) Franco). *Nosaltres
assenyalem que els nostres informants andorrans ens han asselanyat que a Andorra un gargall és un bosc
de pins petits (una naixença de pins) i una gargallera és un lloc amb pins petits.
10 BOSC DE LA GARGALLOSA: partida situada en el vessant esquerre de la Valira del Nord entre la
Cortinada i Ansalonga (parròquia d’Ordino). Aquest bosc se situa en un vessant que constitueix una
conca delimitada per la Solana dels Batallats, el pic del Solà d’Erts i el serrat del Planell Lluent.
Geomorfològicament aquesta conca es caracteritza per presentar unes fortes incisions torrencials
(xaragalls) en capçalera i un con de dejecció molt aparatós al seu peu. Aquest con indica que el en passat
el vessant del bosc de la Gargallosa va presentar una dinàmica erosiva molt important dels materials que
es trobaven en la seva conca (till i col·luvions).
11 BARRANC DE GARGALLÓ: partida del municipi de Tremp (Pallars Jussà), coincidint amb un vessant
amb incisions torrencials.
12 GARGALLANS: partida del municipi de Conca de Dalt (Pallars Jussà), coincidint amb un vessant amb
cicatrius d’esllavissades i corrents d’arrossegalls.
13 PAS DELS GARGALLS: partida de la vall d’Incles (parròquia de Canillo) que coincideix amb el sector
on el camí, que puja cap a les basses del Siscaró des del pont de l’Orri, travessa l’expansió lateral de la
vall d’Incles. Una expansió lateral és un fenomen d’inestabilitat de vessant que es caracteritza pel
desplaçament lateral d’un vessant d’una muntanya combinat amb la subsidència de la part alta, el resultat
és un vessant amb una sèrie de horsts i grabbens (blocs aixecats i blocs enfonsats, petits colls) de manera
que donen a la muntanya una morfologia en forma de dents de serra o de llibre obert subjectant-se pel
143