BDLC V - Institut d'Estudis Catalans

Sala I. Tot pintura ogival, casi tot mestres alemanys (hi figuren els
dos qu’hem anomenats).
Sala II. Mestres italians. Hi ha obres de Tintoretto, Leonardo da
Vinci; y alguna cosa d’escola espanyola (un Sant Sebastià de Ribera,
d’allò bò de tot).
Sala III. Dels Països Baixos (algunes obres de Van Dyck y Rubens).
Hi ha ademés cinch gabinets, que contenen obres de Cranach el vell,
Holbein, Burgkmair, A. Dürer y altres.
Tot axò ocupa’ls alts de l’edifici. Abax hi ha una [260] Oberrealschule
y una Escola Industrial. He vists els estudiants que’n sortien, ben peus
alts.
Com ja era passat la una, entr a un restaurant, din, y després ¡cap a
veure Rathaus! ben gran, d’estil renaxement, del sigle XVII. A n-el primer
pis hi ha una antesala grandiosa, entexinada de fusta am vuyt columnes.
A n-el segón pis hi ha la famosa sala daurada, una de les més hermoses
d’Alemanya. Té 36 metres de llarch per 19 d’ample i 17 d’alt. Es tota
forrada de llenya vermella, molt esculturada y tota l’escultura es daurada.
Per les parets hi ha pintures alegòriques y a n-el paladar grans alegories
del Traball y la Ciència y de les Virtuts Cardinals y de les Belles Arts.
L’entexinat es brillantíssim; lo millor de la sala. —A les sales veynades,
més petites y baxes, hi ha preciosos entexinats y les parets forrades de
fusta molt esculturada y estufes totes de test, antigues, ademés retrats
d’altre temps, benefactors de la ciutat, y llavò els croquis d’una partida de
cases pintades, al fresc a n-el sigle XVII y que fa estona perderen tal
pintura.
Surt d’assí y me’n vatx a veure les dues esglèsies de Sant Ulrich, la
de devant, del sigle XV, de tres naus, en poder dels protestants, y la de
derrera, qu’era l’esglèsia claustral de Sant Ulrich y Santa Afra, de la
metexa època també, aont hi ha un sarcofach qu’es considera que
guarda’l cos de Santa Afra y la tomba del bisbe que fou d’assí y qu’ara
n’es Patró, el gloriós Sant Ulrich. Son dues esglèsies ben interessants.
-325-
BDLC V (1908)
© Maria-Pilar Perea per l’edició, 2011.