BDLC V - Institut d'Estudis Catalans

son de bronzo, [374] plenes de baxos relleus, del sigle XVII; les del portal
del creuer també son de bronzo am baxos relleus, més antigues.
Just devant la Seu s’alsa el Batisteri, també tot de marbre blanch,
comensat l’any 1153, acabat a n-el sigle XIII. Defora fa tres sostres
d’arcades romàniques, més altes les de bax, cegues y amb finestralets, y
les del segon y tercer sostre amb capsers ogivals. Fa tres portals amb
baxos relleus a n-el timpà. Dedins fa l’espay central y una nau inferior
voltant voltant. A n-el mitx s’alsa la font de batisme, vuytavada; fa un
presbiteri amb altar papal y banchs a cada banda p’els clergues. Hi ha
una trona de sis cayres, dalt sèt columnes, plens els cayres de baxos
relleus de la vida del Bon Jesús. La cúpula es llisa. El qui m’ho mostrava
ha fet un crit, y han respost tres o quatre ecos repetint aquell crit. Es una
cosa que vé de nou.
Derrera la Seu hi ha el celebèrrim Campanile, comensat l’any 1174,
acabat l’any 1350, cilíndrich, de marbre blanch, de 54 metres d’alt; fa
vuyt pisos: el de bax son unes arcades cegues, els sis que venen, son
altres tants de triforis o galeries de columnetes y arcades romàniques, y
el de més amunt, més estret, am finestralets per les campanes. Lo qu’ha
donada més fama a n-aquest campanar es que està inclinat, reploma 4
metres, com qui no diu res. Com se suposa, ho feren aposta y ja està
construit de manera que no tenga perill de caure.
A n-aquest campanar, Galileu, natural d’assí, feu els esperiments per
trobar la lley de la cayguda dels cossos.
Al costat de la Seu hi ha també el famosíssim Camposanto, fundat de
l’arquebisbe Ubaldo de Lanfranchi, que feu venir 53 navilis carregats de
terra de Jerusalem. La construcció actual es d’estil ogival-toscà del sigle
XIII. Es un pati grandiós, aporticat. Les arcades rumbetjen uns calats
meravellosos y la cuberta es de bigues y cavalls, visibles. Els pòrtichs y el
centre tot son tombes, una bona l’altra millor. Com m’hi som acostat,
casualment estava ubert; m’hi afich; tench temps de ferme càrrech; sent
una veu que crida, dient que no es permés entrar sense haver pagat.
Com es tart y tench ànsia de no perdre’l tren que m’ha de dur a Gènova,
-466-
BDLC V (1908)
© Maria-Pilar Perea per l’edició, 2011.